Les universitats poden ser considerades un element clau per promoure el desenvolupament sostenible per mitjà de l’educació, la recerca, la innovació i el lideratge social. En aquest article, centrat en l’àmbit educatiu, discutim la necessitat de proporcionar als estudiants els coneixements i les habilitats necessàries per poder comprendre i abordar els reptes que planteja la sostenibilitat. Per això, serà molt important introduir la sostenibilitat –i també altres conceptes relacionats– en els currículums universitaris, i en especial en els ensenyaments d’Economia i Empresa, en els quals en aquests moments s’estan formant els futurs líders empresarials. És per això que l’article que es presenta té un doble objectiu, per una banda, donar resposta a la pregunta: què estem ensenyant sobre aquesta temàtica a les universitats i, en concret, en els ensenyaments d’ Economia i Empresa; i per altra banda: com ho estem integrant en els plans d’estudis. L’article fa un repàs en el temps de les principals matèries que han tractat aquesta temàtica –des de l’ètica empresarial fins als criteris ASG, passant per l’RSC– i planteja diferents estratègies per integrar aquests continguts en els plans d’estudis.

Els ordinadors quàntics reben cada vegada més atenció en els mitjans de comunicació, amb la promesa d’esdevenir una revolució en la computació i les comunicacions digitals. A hores d’ara, no es pot saber del cert si aquesta promesa es complirà, però sí que és possible fer-se una idea de per on podrien anar les coses. L’objectiu d’aquest article és donar una breu panoràmica de les tecnologies de la informació quàntica i de les seves possibilitats de futur. Després d’un resum concís dels fonaments de la computació quàntica i de l’estat actual de la tecnologia, es fa un repàs dels principals àmbits en els quals la tecnologia pot donar lloc a innovacions que millorin substancialment les prestacions de la tecnologia actual. Finalment, s’apunten alguns possibles efectes del desenvolupament de la computació quàntica en l’economia i la societat actuals.

Al llarg de l’última dècada, s’han generat grans canvis en el sector empresarial davant la irrupció de l’economia de les plataformes. Gegants del comerç electrònic i models de negoci basats en aplicacions s’han convertit en espais fonamentals de l’activitat econòmica contemporània, i han facilitat el consum en termes de conveniència, immediatesa i disponibilitat. No obstant això, aquestes noves formes d’organització dels serveis, extraordinàriament còmodes per al consumidor, tenen uns efectes controvertits sobre l’organització del treball. En aquest article, es farà una reflexió crítica entorn dels nous treballs emergents en el sector de l’economia de plataformes, en la qual s’emfatitzarà, sobretot, la importància de l’imaginari del consum com a motor decisiu d’aquests canvis en l’ocupació.

Els darrers vint-i-cinc anys –del 1996 fins al 2021–, un seguit de fets han marcat l’evolució de l’economia: des de les transformacions vinculades a les noves tecnologies de la informació i la comunicació fins a la pandèmia de la covid-19, tot passant, entre altres, per la crisi financera i econòmica de la segona meitat de la primera dècada del segle XXI. En aquest article ens preguntem quin ha estat l’impacte dels fets succeïts en els últims vint-i-cinc anys en l’ensenyament de l’economia i si aquest també ha evolucionat amb la realitat econòmica o no, donant lloc a un mismatching entre l’economia i la realitat econòmica i social. Per analitzar-ho, en el primer apartat ens aproximarem a la missió social de «l’economista» com a formador de col·lectius molt diversos i, en el segon, reflexionarem sobre l’evolució de l’ensenyament de l’economia en la universitat. L’anàlisi ens porta a concloure que tot i que l’ensenyament de l’economia s’ha anat modificant al llarg del temps, aquest no ha experimentat canvis substancials en les últimes dècades. La manca de diversitat de pensament en els currículums d’economia s’uneix a una manca de diversitat entre pensadors i professionals destacats, la qual cosa es tradueix sovint tant en una visió incompleta per explicar la complexa realitat econòmica com en una manca d’interacció amb altres disciplines, especialment la de les ciències socials.

Aquest article revisa i utilitza tres conceptes de l’economia evolucionista, les tecnologies d’utilitat o propòsit general, el paradigma tecnoeconòmic i la revolució industrial, per explicar les principals tendències i implicacions econòmiques de fons de la transformació digital. En primer lloc, s’empra la idea de les tecnologies d’utilitat general per tractar les singularitats del procés de la R+D digital i per plantejar la creixent generació d’efectes de renda i d’extracció de valor per part de les superstars de la digitalització, la qual cosa explicaria bona part del creixement apressant de la desigualtat en època digital. En segon lloc, s’utilitza el concepte de paradigma tecnoeconòmic per explicar que el paradigma digital ja acumula dues onades llargues i un procés de transició: des de les tecnologies de la informació i la comunicació i l’economia del coneixement, fins a les tecnologies de la transformació digital i l’economia dada-tasca massiva. En tercer lloc, es revisa el concepte, massa ambigu i incorrecte, de quarta revolució industrial i es proposa la idea de la ruptura o l’escissió industrial per descriure la interacció tecnològica, econòmica, social, institucional, política i cultural que s’estaria produint en la segona onada de la digitalització.

En el vint-i-cinquè aniversari del naixement de la Universitat Oberta de Catalunya i dels seus Estudis d’Economia i Empresa, un grup de professors de l’àmbit de turisme de la institució reflexionen sobre la situació actual del sector en un moment clau. D’una banda aporten les seves idees de quina ha estat l’evolució del turisme en els darrers vint-i-cinc anys i quins han estat els elements i els factors clau que han condicionat aquesta evolució fins avui. D’altra banda, a partir de la crisi generada pels efectes de la pandèmia, també deliberen per identificar possibles escenaris de futur i els factors clau que poden condicionar-lo.

L’article analitza la geopolítica de l’energia en el marc del sistema capitalista des d’una perspectiva històrica. En la primera secció, explica el naixement de la geopolítica de l’energia (una determinada geografia de l’energia i relacions entre els estats), i argumenta que aquest és un fet associat amb l’energia fòssil i que es fonamenta en el manteniment de l’hegemonia, per mor del control territorial de les fonts energètiques (o fluxos energètics) i la seva mercantilització. Desprès d’un breu repàs per la geopolítica del petroli, l’article especula sobre quina podria ser la geopolítica de les renovables en el capitalisme del segle xxi. La principal conclusió és que, a causa de les característiques intrínseques de les fonts renovables, el tipus de geopolítica que s’estableixi serà el fruit d’una elecció. La qüestió és si aquesta elecció anirà encaminada també a utilitzar les relacions energètiques internacionals com a substrat per a l’hegemonia mundial i el finançament del sistema.

Per a una estratègia de recuperació sostenible post-Covid-19, la humanitat s’enfronta a dos grans desafiaments: 1. Prosperitat justa: La creació d’una economia resiliente i justa que ofereixi prosperitat per a tots; 2. Salut pública i planetària: protegir la salut humana, juntament amb la reducció dels impactes ambientals per sota dels llindars dels límits planetaris, incloses les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La crisi del Covid-19 podria representar una oportunitat per a respostes que integrin diferents objectius, o un inconvenient si es prioritzen alguns sense considerar els seus impactes en els altres. Es necessiten nous tipus de solucions informades per garantir la sostenibilitat a llarg termini en termes socials, econòmics i ambientals. Aquest article aborda la qüestió de recerca: Com podrien els països desenvolupats gestionar una recuperació sostenible que proporcioni una bona vida per a tots dins de la salut pública i planetària? En primer lloc, argumenta que el creixement econòmic no és compatible amb la sostenibilitat ambiental. El keynesianismo verd es basa en la hipòtesi que el creixement econòmic pot desacoblar-se dels impactes ambientals, però això no ha succeït i és poc probable que succeeixi. En segon lloc, introdueix el decreixement com una alternativa al creixement verd. El decreixement desafia l’hegemonia del creixement econòmic i exigeix una reducció redistributiva democràticament dirigida de la producció i el consum als països industrialitzats com un mitjà per aconseguir la sostenibilitat ambiental, la justícia social i el benestar. En tercer lloc, traça l’evolució recent del terme decreixement, d’un eslògan activista a un concepte acadèmic. Finalment, demana una aliança d’alternatives que puguin fomentar una transformació socioecológica profundament radical.

Durant les últimes quatre dècades, el centre del poder econòmic ha passat de la indústria a les finances. Com a part d’aquesta tendència, la ‘financerització’ del sector de l’aigua ha afegit una nova capa de complexitat al cicle hidrosocial, testimoni de l’aparició de nous actors financers, lògiques i instruments de finançament. Aquest canvi ha remodelat profundament la relació entre les infraestructures i empreses que intervenen en un bé essencial com l’aigua, la ciutadania, els altres usuaris de l’aigua i el medi ambient. En aquest article, i basant-me en treballs previs, presento de manera resumida els debats entorn de la financerització del cicle hídric, per mitjà de l’exemple de la provisió i del desenvolupament de noves infraestructures hídriques financeritzades a la ciutat de Londres.

Aquest article analitza la connexió que ha realitzat l’economia científica entre el desenvolupament econòmic i la sostenibilitat social. Partint de la idea clàssica del valor en el capitalisme, l’article revisa les principals aportacions que l’economia clàssica, neoclàssica, heterodoxa i les síntesis modernes han efectuat sobre la possibilitat d’un desenvolupament econòmic socialment sostenible. A partir d’aquesta revisió, s’arriba a la necessitat de construir una nova economia del valor sostenible i se n’analitzen les principals dimensions, especialment el paper que haurien de tenir les empreses, els mercats i el Govern. En la recerca sobre l’encaix entre les noves formes sostenibles de generar valor i els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), els resultats obtinguts són desfavorables. Els ODS han de modificar substancialment la seva aproximació i metodologia per poder avançar cap a un valor econòmic més sostenible socialment.