Dones cineastes: entre la reivindicació i el reconeixement

No parlem de cinema experimental ni de marges, tampoc no és un cinema amb ambició d’avantguarda ni forma part de cap underground cultural. És més aviat un cinema artesanal que s’ha anat gestant a la perifèria de la indústria, allunyada del màrqueting i dels focus mediàtics, durant uns anys de crisi econòmica, institucional i política en els quals s’ha produït un canvi –precisament– de model industrial al cinema amb l’arribada de les plataformes. Amb el nucli institucional i econòmic de la indústria cinematogràfica espanyola a Madrid, és un model que té el seu epicentre a Barcelona.

Nova escola de Bacelona?

El guionista i professor Arnau Vilaró (2021) es pregunta si es pot parlar d’una «nova Escola de Barcelona». El seu plantejament és que es tracta de cineastes que entenen el cinema com un procés col·lectiu en el qual es comparteixen processos basats en les relacions de treball i en equip, entre les quals:

«Valentina Viso, la coguionista de Mar Coll, que també va participar en els feedbacks de guió de Viaje al cuarto de una madre i d’Estiu 1993, i amb qui Simón va escriure el seu últim curtmetratge, Després també (2019). Una altra de les figures clau és Neus Ollé, responsable de la fotografia de les pel·lícules de Coll i de Funes; per la seva banda, Aina Calleja és la muntadora de les pel·lícules de Reguera i Coll, i Ana Pfaff, de les pel·lícules de Simón i de Colell. D’altra banda, el nombre creixent de dones productores és un altre indicador de pes de confiança als projectes dirigits per dones i, segons Simón, «aquesta relació també és clau per entendre què està passant a Catalunya». María Zamora, d’Avalon, ha treballat amb Simón, amb Reguera, amb Liliana Torres i Clara Roquet; Carla Sospedra, amb Torres, Funes i Simón; Sandra Tapia, d’Arcadia, és la productora de Rico; Valérie Delpierre, d’Inicia Films, va ser la productora d’Estiu 1993, també de Los desheredados i de la nova pel·lícula de Pilar Palomero, Las niñas (2020), l’últim dels films revelació del cinema espanyol» (Vilaró, 2021, pàg. 100).

Aquesta xarxa de relacions que descriu Vilaró no sorgeix del no-res, com tampoc no és espontània la mirada que permet analitzar aquests processos i situar-los en el seu esdevenir històric. Més enllà d’algunes cineastes pioneres, el reconeixement d’una tradició de cinema de dones a Espanya passa per la que Kathleen Vernon va denominar la «trilogia feminista» (2011): Cecilia Bartolomé, Pilar Miró i Josefina Molina, en què és el feminisme i no només el gènere el criteri que permet una presa de consciència de la importància del seu llegat. Aquesta forma situada de pensar-se en col·lectiu i com a dones ha tingut un recorregut paral·lel en l’àmbit professional i acadèmic a les últimes dècades, a l’inici del procés col·lectiu de conscienciació feminista que ha viscut la societat espanyola.

Fundació de l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals

En el sector professional, la fundació de l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIM), el 2006, va significar un crit d’atenció que la cosa anava de debò.

Inés París, la seva primera presidenta, descriu la decisió de la manera següent: «Les fundadores, un grapat de dones del cinema, ens vam anar coneixent a festivals, a aeroports, en alguna taula rodona. Ens posàvem a parlar i descobríem que teníem moltes coses en comú, problemes professionals i preocupacions que semblaven tenir relació directa amb el fet de ser dones».

La queixa, com diu Sarah Ahmed, és un mecanisme de rebuig que serveix per canviar una situació i desafiar el poder. En el cas de les cineastes espanyoles, la queixa havia de ser constant i detallada, amb informes i dades anuals en els quals es mostraria la desigualtat de gènere en el sector professional, es demanarien mecanismes de correcció a les institucions i suports específics de desenvolupament de produccions.

Aquesta primera generació de dones que van alçar la veu van ser Cristina Andreu, Iciar Bollaín, Isabel Coixet, Judith Colell, Ana Díez, Chus Gutiérrez, Daniela Féjerman, Patricia Ferreira, Eva Lesmes, Laura Mañá, Josefina Molina, Cayetana Mulero, Inés París, Dolores Payás, Helena Taberna, Maria Ripoll, Manane Rodríguez, Mireia Ros, Teresa de Pelegrí. Però, l’any 2006 no era el 2022, i la societat espanyola, les seves institucions i els seus estimats companys de professió no havien sentit el tsunami feminista descol·locar la seva confortable visió del món (ni desplaçar la posició que hi tenien). Com a membres de l’associació, s’hi jugaven molt, sobretot en un sector en què la reputació i les relacions són fonamentals per aixecar projectes i aconseguir ajudes.

La generació següent té en Mar Coll i el seu Tres dies amb la família (2009) el referent que comporta reconèixer-se en una dona jove que guanya el Goya a la millor direcció novella amb una pel·lícula l’equip tècnic de la qual estava format íntegrament per novells. Carla Simón, flamant guanyadora de l’Os d’Or a Berlín amb Alcarràs (2021), la reconeix com el seu referent. I aquesta xarxa de relacions i reconeixements va emergint en els premis a direcció novella que han aconseguit els últims anys: Carla Simón (2017), Arantxa Echevarría (2018), Belén Funes (2019), Pilar Palomero (2020) i Clara Roquet (2021). A diferència de la generació anterior, els centres de formació han estat molt importants per establir aquestes xarxes i donar sortida a projectes d’escoles com l’ESCAC i la Universitat Pompeu Fabra que, a falta de suport industrial, han estat el suport institucional des de Catalunya.

Per la seva banda, des de l’Acadèmia, també s’ha produït una renovació generacional que ha posat en marxa una revisió de la història del cinema amb una mirada feminista contemporània. En l’apartat «Per saber-ne més», apuntem algunes publicacions recents que ens poden ajudar a donar context i perspectiva a aquesta visibilització i reconeixement de les cineastes espanyoles.

Per saber-ne més:

CASCAJOSA, Conchi (ed.) (2015). A New Gaze: Women Creators of Film and Television in Democratic Spain. Newcastle: Cambridge Scholars Publishing.

GARCÍA LÓPEZ, Sonia (2021). «Miradas invisibles. Mujeres en la Escuela Oficial de Cinematografía (1947-1976)». A: Journal of Spanish Cultural Studies, 22(3), p. 311-329. DOI: https://doi.org/10.1080/14636204.2021.1960697

GLEDHILL, Christine; KNIGHT, Julia (2015). Doing Women’s Film History: Reframing Cinemas, Past and Future. Champaign: University of Illinois Press.

MARTIN-MÁRQUEZ, Susan (1999). Feminist Discourse and Spanish Cinema: Sight Unseen. Oxford: Oxford University Press.

NAIR, Parvati; GUTIÉRREZ-ALBILLA, Daniel Julián (2013). Hispanic and Lusophone Women Filmmakers. Manchester: Manchester University Press.

SCHOLZ, Annette; ÁLVAREZ, Marta (ed.) (2018). Cineastas emergentes. Mujeres en el cine del siglo XXI. Madrid: Iberoamericana.

VERNON, Kathleen. M. (2011). «Cine de mujeres en la Transición. La trilogía feminista de Cecilia Bartolomé, Pilar Miró y Josefina Molina». A: M. Palacio Arranz (ed.). El cine y la transición política de España (1975-1982), p. 145-158. Madrid: Biblioteca Nueva.

VILARÓ, Arnau. (2021). «¿Una “nova escola de Barcelona”? Diálogos estéticos y narrativos en el cine realizado por mujeres en Cataluña». A: Secuencias, (53), p. 97-113. DOI: https://doi.org/10.15366/secuencias2021.53.003

ZECCHI, Barbara (2014). Desenfocadas. Cineastas españolas y discursos de género. Barcelona: Icaria.

ZURIAN, Fran A. (ed.) (2017). Miradas de mujer. Cineastas españolas para el siglo XXI, p. 109-122. Madrid: Fundamentos.

Citació recomanada

PUJOL OZONAS, Cristina. Dones cineastes: entre la reivindicació i el reconeixement. COMeIN [en línia], abril 2022, no. 120. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n120.2223