El paper actiu de la cultura tecnològica en la societat actual és indiscutible i constitueix un fenomen d’estudi analitzat des de totes les esferes actuals del saber. En les pràctiques de l’art, els impulsos creatius i la intimitat tecnològica produeixen crisis notables en la manipulació de codis. Com a resposta activa, s’està produint una interessant trobada crítica i creativa entre pràctiques artístiques, gènere i programari lliure. El marc conceptual d’aquestes noves comunitats invisibles s’orienta al conreu de la socialització del coneixement i el treball col·laboratiu.
La juxtaposició de les paraules, gènere i tecnologia, situada en el títol de l’article, ens permet sobrepassar el límit del terme tecnologies més enllà de la seva esfera habitual, per incloure’l en el discurs dels estudis feministes. D’una banda, ens referim a pràctiques artístiques, perquè més enllà del concepte d’obra quant a objecte realitzat amb mitjans tecnològics i la seva anàlisi formal, ens interessen les pràctiques d’artistes que treballen de manera híbrida, entre disciplines i formes de sabers i de fer que investiguen diversos formats i canals de circulació, com la performance, l’audiovisual, la música, la dansa, el teatre, els festivals, els tallers, els seminaris i les intervencions en espais i temps reals. Aquestes pràctiques ens interpel·len a saber: fins a quin punt la creativitat i l’experimentació tecnològica inclou una ètica cap a la «cultura d’accés»?
En aquest àmbit, ens trobem amb una sèrie de pràctiques artístiques fetes per dones que utilitzen les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) com a plataformes col·laboratives de coneixement, mediació, comunicació i distribució lliure, que desenvolupen la seva producció artística des d’un posicionament crític, activista, ètic-polític que posa en pràctica la perspectiva vivencial i conceptual de les teories feministes. Pràctiques que utilitzen les TIC per articular xarxes de col·laboració i aprenentatge, emprendre processos de participació amb els públics i usuaris; experimentar amb la interdisciplinarietat; desenvolupar nous formats i materials de comunicació, considerant també les seves potencialitats crítiques i polítiques. L’ocupació de l’espai virtual des d’una oposició de resistència política aborda qüestions com la cultura lliure, la digitalització i la visualització com a potencial transformador. L’èmfasi està en la construcció col·lectiva d’alternatives pedagògiques, acte d’aprenentatge i ensenyament mutu que posa en ús els col·lectius d’artistes, el mateix en les seves dinàmiques internes de treball que en els processos de participació dels públics o usuaris.
La veu i praxi de les artistes
A Catalunya, ens trobem amb iniciatives que plantegen la invenció d’espais i eines en l’articulació de noves tecnologies i pràctiques feministes. Les nocions com procomú, cultura lliure, do it yourself, tecnologies lliures, reciclatge, economia alternativa, accés, compartir coneixement travessen bona part d’aquests esforços. Es tracta de crear condicions de possibilitat per a l’emergència d’altres narratives i punts d’anunciació alternatius. En aquest sentit, pren gran rellevància l’important treball de creació de xarxes i arxius –com succeeix amb els col·lectius Felemek o Donestech–, i també els processos col·lectius que funcionen com a espais d’ensenyament mutu i autoaprenentatge.
Artistes i col·lectius com Núria Güell, Lilia Villafuerte, Corpus Deleicti o Minipimer TV destaquen pel potencial polític d’algunes produccions pel fet que transformen les expectatives habituals respecte a les tecnologies per activar altres usos i usuaris. Com a exemple, el projecte, Acceso a lo denegado (2008), de Núria Güell, en què l’artista oferia als ciutadans de l’Havana intercanvi al seu accés a internet –limitat a estrangers residents– per informació sobre el context proporcionada per ciutadans cubans. Tal com la mateixa artista ha manifestat, es tractava d’intercanviar accés a l’espai virtual a canvi d’informació sobre estratègies de supervivència conductuals (comportar-se com si...) i estratègies de supervivència pràctica.
Ens interessa també destacar el que ha definit una de les integrants del grup Minipimer TV, Lucía Egaña, com els «usos dissidents de les tecnologies». En l’experiència de Minipimer, però també en les pràctiques de col·lectius com Konic Thtr, i en projectes de Lilia Villafuerte i Núria Güell, aquests usos sovint desviats de les tecnologies permeten l’emergència de diferents narratives. En alguns casos, per exemple, el caràcter habitualment negatiu que donem a l’error es transforma en un lloc d’agenciament des del qual fer possible noves maneres de relació amb les TIC. En els tallers i produccions de streaming i vídeo de Minipimer, destaca l’ús deliberat del soroll de fons i la baixa resolució. Aquest èmfasi en la part negativa de l’equació, prova/error, també forma part de les integrants del grup Donestech. Amb el seu irònic personatge virtual Lela, no només posen de manifest una acció habitual entre els usuaris d’internet, sinó que ho reivindiquen com un dret i llibertat d’equivocar-se, com també una estratègia d’intervenció política en la relació entre gènere i tecnologies. Amb la figura de Lela, se situen en el suposat lloc de la ingenuïtat amb la finalitat d’establir un tracte més còmode i displicent amb les tecnologies. D’aquesta manera, l’aprenentatge també comporta aprendre a valorar la capacitat d’una relació diferent amb els mitjans.
En relació amb les tecnologies del gènere, potser és Corpus Deleicti el que fa un treball més activista a partir dels seus qüestionaments entorn de la construcció del gènere i les seves representacions visuals i discursives. Per mitjà de performances, tallers, publicacions, aquest col·lectiu explora qüestions relacionades amb les pràctiques de creació, desig, les polítiques (post)identitàries o la sexualització de l’espai públic.
A partir d’aquestes pràctiques, llancem la pregunta següent: Fins a quin punt les pràctiques artístiques en nous mitjans permeten contestar altres tecnologies de producció del gènere i la sexualitat? I, més enllà d’aquesta pregunta, aquestes pràctiques podrien ampliar l’horitzó d’allò comú (com ja ha fet el feminisme) amb la inclusió de nous debats i pràctiques crítiques? En aquest cas, entenem la pràctica feminista com a contestació a formes de jerarquia i exclusió que travessen les idees de gènere, raça, classe, sexualitat, nacionalitat, localització geopolítica, etc. La circulació lliure de la informació i de pedagogies alternatives és, sens dubte, un futur pel qual lluitar si volem erradicar la secular relació entre saber i poder. Per això, és fonamental promoure i compartir el treball artístic i pedagògic desenvolupat per aquests grups que, per la seva pròpia dinàmica de treball col·lectiu, i els processos de participació pública, posen l’accent en les formes d’artivisme tecnològic enfront de les noves problemàtiques polítiques, socials i culturals del nostre present.
AGRAÏMENT: Aquest article forma part d’un projecte de recerca que ha estat subvencionat per l’Institut Català de les Dones.
Per saber-ne més:
BUTLER, Judith (1990). GenderTrouble. Feminism and the Subversion of Identity. Nova York, Routledge.
DE LAURETIS, Teresa (1987). Technologies of Gender: Essays on Teory, Film, and Fiction. Bloomington: Indiana University Press. Disponible a: https://www.jstor.org/stable/j.ctt16gzmbr
HARAWAY, Donna (1995). Ciencia, cyborgs y mujeres. La reivindicación de la naturaleza. Madrid: Ediciones Cátedra.
WAJCMAN, Judy. (2004). El Tecnofeminismo. Madrid: Ediciones Cátedra.
Citació recomanada
MARTINS, Inés. «Pràctiques artístiques entre gènere i tecnologia». COMeIN [en línia], desembre 2022, no. 127. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n127.2280
Inés MartinsProfessora de Comunicació a la UOC
