«Oro negro», «Alas en los tacones» o «Champú de huevo». Aquests són els títols d’algunes de les cançons de Tino Casal. El Centro Asociado de Asturias de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED) organitza un curs del 22 al 24 de juliol de 2024 dedicat a l’icònic artista asturià. Parlem amb Fernan del Val, professor de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia d’aquesta universitat i director del curs.
Lola Costa Gálvez (LCG): Per començar, parlem d’ell. Qui és Tino Casal?
Fernan del Val (FdV): Va ser un músic, cantant, compositor, productor, entre moltes altres coses. La seva carrera és força dilatada, i comprèn gairebé quatre dècades del pop espanyol. Va tenir temps a tocar molts àmbits: va ser pioner del rock amb el grup Los Archiduques, va tenir una etapa com a cantant melòdic en els anys setanta, va treballar en la indústria discogràfica, va col·laborar amb Julián Ruiz en algunes produccions, i va acabar per produir els dos primers discos d’Obús, baluards del heavy metal espanyol. I en els vuitanta és on la seva figura resplendeix com a artista pop total, amb discos tan importants com Neocasal o Lágrimas de cocodrilo, on inclou el hit «Eloise», que és part de l’educació sentimental i musical de diverses generacions.
LCG: Compositor, músic arranjador i artista plàstic. Hi ha alguna cosa que a Tino Casal li quedés per fer?
FdV: A tot això cal sumar que dissenyava portades, roba, que era artista plàstic, pintava… un tipus únic. Potser li podríem haver demanat que toqués algun gènere musical més, però ja és demanar per demanar.
LCG: Per què vau decidir dedicar-li un curs?
FdV: La iniciativa ve del centre associat de la UNED d’Astúries, per part de Luis Arias, que hi és professor, i de José Luis Carmona, qui coordina les activitats d’extensió. Jo he investigat bastant sobre les músiques populars en els anys vuitanta, i ells, que coneixien el meu treball, em van proposar dirigir el curs. La idea de base és que, tot i que s’han estudiat molt els anys vuitanta, Tino Casal no ha tingut tant de reconeixement ni atenció, malgrat ser una figura clau, però difícil d’encasellar. Encara que la seva música, les seves xarxes, eren pròximes a la movida madrilenya, era capaç de produir a grups heavys en un context en què moderns i rockers no congeniaven bé.
LCG: Què trobaran les persones assistents al curs?
FdV: L’enfocament del curs és multidisciplinari (sociologia, musicologia, història de l’art, història de la cultura popular…), divers en sensibilitats personals i generacionals, per tal d’entendre millor l’univers que va construir Tino Casal i el món que li envoltava. Tindrem ponències centrades en el context de producció, unes altres que es fixaran en qüestions d’identitat de gènere, es parlarà de la seva faceta com a artista plàstic, i per descomptat, de la seva carrera musical.
LCG: A Espanya, els anys vuitanta van ser una època d’eclosió cultural, com va influir Tino Casal en aquest context de producció?
FdV: En la seva faceta com a músic, cantant i compositor, crec que va aportar un so contemporani, proper al techno pop, però amb reminiscències al pop-rock dels setanta i al glam. Alguns dels seus discos continuen sonant molt actuals. Va aportar textos mordaços, i una performance única. Ara que es parla d’artistes 360, Casal ja ho era en els vuitanta, cuidava les portades, l’estètica de la seva banda i, per descomptat, la seva pròpia.
LCG: Parlant de l’època actual, que es caracteritza per la diversitat, quina lectura podem fer de l’obra de Tino Casal?
FdV: Hi ha alguns treballs, com els de Sara Arenillas, que ja han aprofundit en la figura de Tino des de l’òptica de la masculinitat. L’estètica de Casal en aquest sentit era avantguardista, d’una banda, tenim el seu look masculí, amb barba, molt propi de l’estètica de les esquerres en aquest moment; i per una altra, les seves jaquetes de cuir i vestits impossibles, els estampats, les extensions… Hi ha una estètica, que ara denominaríem queer, que òbviament en els vuitanta va ser molt sorprenent, però que avui també ho continua sent, i no és estrany que artistes com Rodrigo Cuevas ho reivindiquin.
LCG: Per acabar, com veus el futur de la recerca acadèmica sobre la música?
FdV:
Veig que és una àrea d’estudi que ha crescut molt des de l’inici del segle XXI, principalment per la musicologia, però també pels estudis des de la comunicació, la sociologia o l’antropologia. Crec que el repte ara és generar sinergies entre investigadors d’àmbits diversos, i així poder donar compte d’una realitat que és molt canviant i veloç. No és fàcil entendre fenòmens musicals actuals, i de vegades sento que des de l’acadèmia anem a rebuf. D’altra banda, i encara que soni contradictori, crec que la mirada acadèmica, més reposada que la periodística, és beneficiosa i aporta una visió més a llarg termini i comparativa, que és molt necessària.
Per saber-ne més:
DEL VAL RIPOLLÉS, Fernán; PASKUAL DEL VALLE, Igor; GUTIÉRREZ FERNÁNDEZ-BARJA, Juan; ANDRÉS CABERO, Juan Ramón (2024, junio 6). «En torno a Tino Casal: música, imagen y artes plásticas». Podcast. YouTube [en línia]. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=keQMU0OpzxU
Citació recomanada
COSTA GÁLVEZ, Lola. «Tino Casal: pastitx i postmodernitat en el pop espanyol». COMeIN [en línia], juliol 2024, no. 145. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n145.2451
