La memòria del franquisme no es disputa només en lleis, arxius o actes públics. També es juga en les sobretaules familiars, en els cognoms que pesen, en els silencis que protegeixen els victimaris i en les històries d’algunes filles i netes que deixen d’obeir. A partir del moviment Historias Desobedientes, nascut a l’Argentina i prolongat a Espanya per veus com la de la Loreto Urraca, abordem una forma incòmoda de responsabilitat: la dels qui transformen una herència íntima en una presa de posició política.
Al començament de 2026, la retirada de l’escriptor David Uclés d’unes jornades sobre la Guerra Civil organitzades per l’Arturo Pérez-Reverte a Sevilla va reobrir la vella discussió sobre qui pot parlar del passat, des de quin marc i a costa de blanquejar què. La presència d’en José María Aznar i de l’Iván Espinosa de los Monteros al cartell i el títol de la trobada, 1936. La guerra que perdimos todos, van convertir l’esdeveniment en un símptoma més que la memòria del franquisme continua sent un terreny de disputa.
El gest d’Uclés tenia, a més, una dimensió personal. La península de las casas vacías (2025) neix, en bona part, de les històries que el seu avi li va explicar sobre la Guerra Civil. La seva retirada pot llegir-se com la negativa a deixar que aquest llegat narratiu es tractés amb equidistància. En aquest mateix context, la presència d’Aznar tampoc era innocent. Mesos abans, en ser preguntat pel franquisme, l’expresident havia declarat: «No condemnaré una cosa en la qual el meu pare va participar». La frase desplaçava el debat del terreny estrictament històric i polític al familiar i mostrava fins a quin punt certes lectures públiques del passat continuen sostingudes per lleialtats privades.
Memòria i el col·lectiu Historias Desobedientes
La tensió entre memòria, filiació i obediència familiar troba a l’Argentina una ressonància extrema. El Govern de Javier Milei ha tornat a disputar la memòria de la dictadura mitjançant la consigna d’una «memòria completa», una retòrica que qüestiona la xifra de 30.000 desapareguts i redefineix el terrorisme d’Estat com una «guerra» travessada per «excessos», gairebé un calc de l’al·legat de l’Emilio Eduardo Massera en el Judici a les Juntes de 1985. Però l’Argentina també és el lloc on la qüestió de la lleialtat heretada va adquirir una forma col·lectiva. El 2017, filles i fills de repressors de l’última dictadura van fundar Històries Desobedients per posicionar-se al costat de les famílies dels desapareguts.
Perquè els morts sempre es resisteixen a l’oblit. Des del març fins al maig d’enguany, l’Equip Argentí d’Antropologia Forense va identificar noves restes a La Perla, just quan feia cinquanta anys del cop de la dictadura cívic-militar. En un context d’ofensiva negacionista, aquestes identificacions retornaven nom, cos i inscripció pública als qui havien estat expulsats de la història comuna. També recordaven que les herències d’una dictadura mai es processen d’una sola forma. Poden transmetre’s com a orgull, eludir-se mitjançant l’ambigüitat i el silenci o repudiar-se mitjançant una desobediència activa.
És en aquesta distància entre filiació i obediència al pacte de silenci on cobra força el col·lectiu Historias Desobedientes. El seu ressò a Espanya s’articula a través de la trajectòria de la Loreto Urraca, neta d’en Pedro Urraca Rendueles, policia franquista destinat a França, col·laborador de la Gestapo i conegut pel seu paper en la persecució d’exiliats republicans, entre ells en Lluís Companys. Després d’investigar la figura del seu avi i publicar Entre hienas el 2018, hi va contactar l’Analía Kalinec, una de les fundadores argentines. Aquesta connexió va traslladar al context espanyol el conflicte entorn de la responsabilitat que assumeixen els descendents de victimaris enfront de la violència heretada.
Desobediència al cognom
Quan fills o nets de repressors prenen la paraula, es trenca una interpretació del passat, però, primer de tot, una lleialtat familiar. La desobediència desplaça la fidelitat al cognom, al llinatge o a la pau domèstica vers les víctimes, la veritat històrica i una responsabilitat ètica que obliga a revisar els vincles més pròxims. Neix d’un gest inscrit en el privat que adquireix dimensió pública i política. N’hi ha prou que un dels seus membres deixi de sostenir la ficció que el pater familias és inqüestionable perquè l’ordre domèstic trontolli i, amb ell, les jerarquies familiars i socials que el sostenen. Un passatge de Llevaré su nombre. La hija desobediente de un genocida (2021), de l’Analía Kalinec, condensa aquesta ambivalència. Durant una visita al seu pare, l’expolicia Eduardo Kalinec, ell li pregunta si està orgullosa d’ell. En aquest moment, l’Analía distingeix en silenci allò que encara pot sostenir del vincle. Com a pare, sí; com tota la resta, no.
A Espanya, no obstant això, la desobediència no adopta necessàriament la forma d’una ruptura frontal amb el pare, sinó la d’una recerca de l’arxiu familiar i públic que revela el conflicte amb el passat. La diferència és generacional i està modelada per contextos històrics específics. A l’Argentina, el col·lectiu neix de filles i fills de repressors que moltes vegades enfronten processos judicials, especialment després de l’anul·lació de les lleis Punt Final i Obediència Deguda el 2003. En Espanya, la interpel·lació es desplaça vers les netes i els nets del franquisme. Hereten una història familiar incompleta i la interroguen des de les tensions experimentades en el present, provocades per les formes en què aquesta història va ser protegida mitjançant silencis, ambigüitats, o prestigi social. La pregunta ja no és només què va fer l’avi, sinó també què va fer la família i què va fer el país amb aquest passat. El treball de la Loreto Urraca respon a aquest qüestionament al convertir l’arxiu familiar i l’arxiu històric en espais d’interrogació. La recerca sobre el seu avi reconstrueix la seva implicació en la persecució de l’exili republicà, però, alhora, desmunta les condicions familiars, documentals i socials que van permetre que aquesta figura romangués durant dècades sense una interpel·lació pública sòlida.
La potència política de cadascuna d’aquestes històries resideix en mostrar-nos una forma incòmoda de responsabilitat, una que qüestiona com construïm els nostres vincles de pertinença. En obrir arxius, nomenar els victimaris i desplaçar la lleialtat vers a les víctimes, aquestes veus mostren que la memòria no es juga només en processos legals, exhumacions o actes públics. També depèn de les formes íntimes i col·lectives en què ens interroguem sobre les nostres herències i reconeixem la dimensió política dels vincles que ens construeixen.
Per saber-ne més:
COLECTIVO HISTORIAS DESOBEDIENTES (2020). Escritos desobedientes. Historias de hijas, hijos y familiares de genocidas por la memoria, la verdad y la justicia. Col. Historia Urgente núm. 68. Marea Editorial.
JELIN, Elizabeth (2022). Los trabajos de la memoria. Fondo de Cultura Económica Argentina.
KALINEC, Analía (2021). Llevaré su nombre. La hija desobediente de un genocida. Col. Historia Urgente núm. 68. Marea Editorial
URRACA, Loreto (2024). Entre hienas. Retrato de familia sobre fondo en guerra. Editorial Funambulista.
Imatge de Portada:
Logo d’Historias Desobedientes. Font: Històries Desobedients - Argentina.
Citació recomanada
FREIJOMIL, Mariana. «Desobeir com a responsabilitat: històries familiars, memòria democràtica i herència política». COMeIN [en línia], maig 2026, no. 165. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n165.2637
