La productivitat ha anat desaccelerant en les economies avançades durant diverses dècades, i els increments potencials de productivitat actuals es troben entre els més baixos observats en més d’un segle, a excepció d’en temps de guerra. A aquesta desacceleració general s’afegeix una caiguda a Europa en comparació amb els Estats Units, que es va intensificar després de la pandèmia. Amb els inicis d’una massiva propagació de la intel·ligència artificial (IA), els seus efectes sobre la productivitat augmenten les esperances d’una nova revolució industrial, malgrat que les estimacions macroeconòmiques actuals semblen decebedores.
La recent desacceleració és el resultat de factors duradors però transitoris vinculats a la crisi financera i al retard en el desplegament de noves tecnologies. No obstant això, especialment en el context del xoc entre la crisi de la COVID-19 i l’augment dels preus de l’energia, no es pot aconseguir una recuperació de la productivitat sense polítiques que facilitin la reassignació de factors de producció, l’adopció efectiva de tecnologies relacionades amb la IA i la transició energètica. Una reforma de les institucions europees sembla essencial per animar les empreses a assumir més riscos i assolir mesures crítiques, especialment en el sector digital.
Si la productivitat no s’accelera en la pròxima dècada, es plantejaran grans dificultats per finançar grans reptes com la transició climàtica, l’envelliment de la població i el despalanquejament. Llavors serà difícil respondre a les expectatives de guanys de poder adquisitiu, de les quals els guanys de productivitat continuen sent l’única font de finançament sostenible a mitjà termini.
Aquest estudi proposa una metodologia per a la quantificació del flux de coneixement en empreses manufactureres espanyoles, utilitzant dades de l’Enquesta sobre estratègies empresarials (ESEE). Es desenvolupa un índex compost basat en un model d'equacions estructurals (SEM) amb variables latents, eliminant l'arbitrarietat en la ponderació de les dimensions. L'anàlisi inclou set dimensions clau relacionades amb innovació, R+D, organització del treball i internet. Els resultats mostren que les dimensions associades a la R+D tenen un major impacte en el flux de coneixement i, en última instància, en la productivitat empresarial. La combinació de la inversió en recerca i desenvolupament (R+D) i l'adopció de nous mètodes organitzatius en l'entorn laboral presenta una relació positiva i estadísticament significativa amb l'augment de la productivitat. Aquestes troballes recolzen la necessitat que les empreses adoptin estratègies que integrin tant el desenvolupament tecnològic com la innovació organitzativa. En aquest context, l'índex de flux de coneixement reforça la rellevància de totes dues dimensions. Aquest enfocament ofereix una eina estadísticament vàlida per a avaluar la competitivitat empresarial i subratlla la importància d'integrar tecnologia i innovació organitzativa en les estratègies corporatives.
La digitalització (acció per la qual processos, procediments i objectes analògics es converteixen al format digital) pot conduir a la transformació interna dels models de negoci, estratègies, processos i procediments de les companyies, la qual cosa generalment anomenem transformació digital.
Aquesta transformació digital, o la capacitat per dur-la a terme, podria considerar-se un avantatge competitiu. Si prenem com a exemple el sector bancari i, dins d’aquest, diferenciem els actors purament digitals i els comparem amb els actors tradicionals, podríem concloure que l’avantatge competitiu no consisteix només en la digitalització i la transformació digital dels primers, sinó en un posicionament molt més ampli que inclou l’actitud de la companyia envers la innovació –el que es denomina orientació a la innovació–, de la qual un dels seus resultats seria, per exemple, la digitalització i la consegüent transformació digital.
Aquest article té per objectiu identificar les característiques clau dels actors purament digitals quan se’ls compara amb els seus competidors tradicionals en relació a l’orientació a la innovació i quines característiques diferencials els han ajudat a aconseguir aquest nivell de digitalització i de transformació digital –enteses com a resultat d’aquesta orientació a la innovació– de manera reeixida.
Els ordinadors quàntics reben cada vegada més atenció en els mitjans de comunicació, amb la promesa d’esdevenir una revolució en la computació i les comunicacions digitals. A hores d’ara, no es pot saber del cert si aquesta promesa es complirà, però sí que és possible fer-se una idea de per on podrien anar les coses. L’objectiu d’aquest article és donar una breu panoràmica de les tecnologies de la informació quàntica i de les seves possibilitats de futur. Després d’un resum concís dels fonaments de la computació quàntica i de l’estat actual de la tecnologia, es fa un repàs dels principals àmbits en els quals la tecnologia pot donar lloc a innovacions que millorin substancialment les prestacions de la tecnologia actual. Finalment, s’apunten alguns possibles efectes del desenvolupament de la computació quàntica en l’economia i la societat actuals.
El desenvolupament de l’electrònica, les telecomunicacions i la computació durant el segle XX constitueix una de les revolucions més ràpides i transformadores de la història de la humanitat. Comparada amb les successives revolucions en l’avanç de la societat des de la prehistòria, crea un nou paradigma de progrés que continua sent difícil d’assimilar. Els temps que transcorren entre les troballes científiques, la seva plasmació en productes o serveis i la comprensió d’aquests per part de la societat són cada vegada més curts i exigents. Comprendre com la innovació, no sols tecnològica, sinó també global, es tradueix en una transformació real de la societat, dels seus processos i de la manera en com l’afronten les persones precisa de la coordinació de tots els actors socials per aconseguir un progrés econòmic i social equitatiu i sostenible.
Aquest article contextualitza i explora les claus en la relació entre la innovació –entesa com un procés complex–, la transformació –que avui dia és digital– i la transferència del coneixement necessària perquè la primera es converteixi realment en un element transformador de la societat.
En moltes ocasions, quan s’esmenten les paraules innovar o innovació es produeix una sensació de por, temença o rebuig, intuint que allò no va amb nosaltres a causa d’una suposada incapacitat per fer-ho, o bé perquè és cosa «d’ells» (centres de recerca, empreses desenvolupades, universitats, etc.), sense tenir en compte que, molt probablement, sovint estem innovant en el nostre dia a dia i la majoria de vegades sense adonar-nos-en. Per tant, si hi reflexionem un moment comprovarem que tots, d’una manera o d’una altra, innovem per adaptar-nos a les circumstàncies vitals.
Recordem que innovar és «introduir quelcom de nou (en una cosa)», i com a sinònims possibles tenim alterar, canviar, modernitzar i modificar. Aleshores: hi ha alguna organització a la societat o alguna persona que no hagi dut a terme (de forma voluntària o no) alguna d’aquestes accions?
La metodologia per culminar les innovacions és tan variada i extensa com innovadors hi pugui haver, però aquí se’n proposarà una partint d’una visió interna (inside view) i externa (outside view) de qui ha d’innovar i del resultat de les quals pot sorgir un canvi, alteració o modificació que acabi convertint-se en el que tots fem i hauríem de seguir fent: una innovació.
Des que Mark Zuckerberg va anunciar al setembre de 2021 el canvi de nom de Facebook a Meta i va presentar la seva visió del metavers, no han cessat les especulacions en el món del màrqueting sobre el seu impacte en els consumidors, i en les marques i les relacions que els uneixen.
Sobre la base de la realitat virtual i gamificació el metavers es presenta com una visió holística de vida, on a través del seu avatar, el consumidor protagonista descobreix noves necessitats en un món virtual i paral·lel modelat al seu antull. Més que una incubadora d’idees de màrqueting per a les marques, el nou univers suposa un món d’especulació en el qual l’entorn i la societat podran inventar, construir o reproduir la seva realitat. És a dir, podran relacionar-se, comprar i treballar. En definitiva, viure.
Com en tot paradigma tecnològic, en la imminent realitat de la 5G i la loT (Internet of Things) implica una important transformació de les empreses que han de respondre a les necessitats d’un client 100 % digitalitzat, centre de la seva estratègia. Sota aquesta múltiple Font de dades descentralitzades, la necessitat de la IA (intel·ligència artificial), es fa inqüestionable. En aquest complex context, l’arribada del metavers suposa per les empreses un nou canal de relació amb el client que pot adaptar múltiples personalitats, davant d’un entorn immersiu, múltiple i lúdic. Consumidor que demandarà nous productes, integració onmicanal noves monedes i formes de pagament, encara per normalitzar i legislar.
Aquest nou escenari necessita recerca urgent, que, si bé les marques poden afrontar amb més o menys dificultat, en l’àmbit de la investigació es fa complex atès que els avanços i incursions de les empreses encara són incipients i no hi ha dades de comportament social i de consum en el metavers. Per això, aquest article pretén ser una recopilació holística sobre què és el metavers, així com dels seus antecedents i conseqüències en el comportament dins del procés de decisió de compra. Les seves conclusions permetran delimitar àmbits concrets de recerca futura sobre patrons de comportament del consumidor davant aquesta nova realitat virtual i establir les corresponents implicacions empresarials.
La falta de consens sobre la definició de innovació podria donar lloc a diferents interpretacions que afecten la comprensió i la rellevància de la innovació en l’empresa. L’estratègia empresarial necessita innovació perquè la innovació és un element clau que clarament millora el rendiment quan s’aplica. Fins a tres quartes parts del desenvolupament de la productivitat en la indústria europea poden atribuir-se a la innovació, i les empreses que apliquen la innovació en les seves estratègies mostren millors resultats. La innovació és un pilar fonamental de l’estratègia empresarial; no és només un projecte tecnològic, és una cultura, una mentalitat, una eina que aporta valor competitiu a l’empresa i valor afegit als clients.
La innovació empresarial necessita la seva pròpia estratègia per estar preparada per a la sostenibilitat i la competitivitat de l’empresa. L’estratègia d’innovació és un conjunt d’accions que impulsen tots els procediments i directrius d’una organització per generar i gestionar innovacions que permetin aconseguir els objectius empresarials. Implica planificar, prioritzar i desenvolupar els tipus adequats d’innovació (tecnològica o no), garantint els recursos, coneixements, capacitats i estructura organitzativa apropiats, entre altres. És important no gestionar l’estratègia d’innovació de manera aïllada o independent de la resta de les funcions de l’empresa. L’estratègia d’innovació ha de basar-se en l’estratègia corporativa i entendre’s com una component integral de la gestió empresarial estratègica a llarg termini. Amb l’estratègia d’innovació, una empresa pot controlar i gestionar la generació d’innovació, encara que poques empreses tenen una estratègia d’innovació clara.
És positiu incorporar l’estratègia d’innovació a l’estratègia empresarial per estar més ben posicionat per competir en termes de diferenciació, productivitat i creixement econòmic, i per obtenir millors resultats financers. Aquest treball Final del Màster Universitari en Innovació i Transformació Digital, analitza diferents estratègies d’innovació i els seus possibles factors influents.
La tendència de les (noves) maneres de treballar a Espanya a partir de la pandèmia de la covid-19 evidencien el desplegament d’una flexibilitat organitzativa molt àmplia per fer front a qualsevol entorn. Es posa el focus en una organització per projectes, en la salut integral dels treballadors, en la implantació de sistemes per fer seguiment del rendiment i en dues tasques pendents: la innovació i la digitalització. L’article presenta un estudi elaborat per l’Associació Espanyola de Direcció i Desenvolupament de Persones (AEDIPE), durant l’últim trimestre del 2021 i el primer del 2022, que recull l’opinió de 527 persones en direcció general i direcció de recursos humans de les principals empreses espanyoles. Els resultats mostren vuit idees principals que permetran a les empreses desenvolupar la flexibilitat i la reorganització per a la seva estabilitat. 1) Més del 35% dels treballadors consolidaran la realització de teletreball a temps parcial. 2) Les empreses busquen eines de seguiment del rendiment que els donin suport per al control i la confiança. 3) El benestar de les persones treballadores és el protagonista de l’era postcovid-19. 4) La innovació i la digitalització continuen sent les assignatures pendents. 5) Hi ha diferències significatives entre les grans i les petites empreses en l’estratègia per afrontar aquest nou context. 6) Els espais de treball tendeixen a ser col·laboratius i sostenibles. 7) La gestió per projectes desplaça la gestió per departaments. I, 8) el reclutament i la selecció preocupen cada vegada més als professionals dels recursos humans.
El creixement exponencial de l’e-commerce, impulsat en part per la pandèmia i els nous hàbits de consum dels compradors, ha posat de manifest la necessitat de repensar el model actual de la distribució urbana de mercaderies (DUM). Com més compres online es generen, més lliuraments a domicili es requereixen amb les seves implicacions sobre els costos operatius, el trànsit, l’estacionament i la contaminació. La logística urbana i, en particular, la darrera milla, han esdevingut un dels principals focus d’atenció de les administracions públiques i dels operadors logístics per tal de minimitzar aquestes externalitats. No obstant això, encara queda un llarg camí per poder optimitzar els nous processos logístics als requeriments del nou canal de distribució. Les administracions han de començar a prendre mesures i ho han de fer acompanyades dels operadors logístics i la ciutadania. Cal que aquestes accions es portin a terme ràpidament i de manera consensuada amb totes les parts implicades, ja que només així es podrà definir un model de logística urbana sostenible i que tingui continuïtat en el temps.