El full de ruta cap a una economia descarbonitzada el 2050 de la Unió Europea planteja que l’objectiu de la política energètica i mediambiental de la Unió Europea és aconseguir reduir les emissions de CO₂, de cara al 2050, a un nivell inferior al 80% del nivell d’emissions de 1990. Aquest article explicarà, en el seu primer apartat, que aquest objectiu de descarbonització no vol dir apostar per una transició energètica cap a les fonts renovables sinó un canvi en el tipus i localització de fonts fòssils –«netes»– utilitzades. En el segon apartat es mostrarà que les inversions, infraestructures i tractats que es proposen per a dur a terme aquesta transformació conduiran a la creació de grans monopolis energètics i a la regionalització de l’espai geoenergètic europeu. Finalment, conclourem dient que si no s’apliquen mesures per a compensar el poder dels monopolis el que crearan aquestes reformes seran unes baronies energètiques en el si de l’espai europeu.

La sostenibilitat de la Unió Europea requereix la disminució de les seves divergències estructurals. Sota aquesta premissa, i tenint en compte que la política d’R+D és clau per a avançar en la transformació productiva dels països de la UE menys avançats tecnològicament, la Comissió Europea va acordar amb cada un dels estats membres uns compromisos relatius a l'esforç en R+D (despesa en R+D en relació amb el producte interior brut), que haurien d'arribar l'any 2020. En el nostre treball posem de manifest la baixa probabilitat de complir aquests compromisos, especialment els països amb més necessitats de transformació productiva, entre els quals Espanya. I en aquest mal pronòstic hi tenen un paper clau les polítiques d'austeritat imposades per la mateixa Comissió Europea a aquests mateixos països, les quals han colpejat dramàticament els seus pressupostos públics d’R+D. En aquest escenari, la UE avança cap a una major divergència, la qual cosa genera més dubtes sobre la seva pròpia viabilitat.

En aquest article es pretén valorar els canvis institucionals que s'han dut a terme durant els últims anys per a reformar la Unió Econòmica i Monetària (UEM). Per fer això, d'entrada, es recorda breument l'estructura institucional amb què es va dotar inicialment la UEM i es revisa posteriorment amb més detall la seqüència de crisis que han assolat la moneda única des de la Gran Recessió de 2008. En particular, es presenten les dificultats que ha tingut l'eurozona per tal de desarmar els vincles que han retroalimentat i empitjorat tres crisis simultànies: la de creixement, la del deute sobirà i la bancària. Atès aquest context, es vinculen els principals canvis institucionals de la UEM amb els canals de transmissió de les tres crisis anteriors. Finalment, s'analitza la qüestió de si aquestes innovacions institucionals, que configuren de fet una nova UEM, en milloren la sostenibilitat futura. La conclusió final no és del tot encoratjadora.

Les indústries de xarxa han experimentat canvis molt importants en les darreres tres dècades a tot el món, i previsiblement en seguiran experimentant, impulsades per canvis tecnològics i econòmics i també per les lluites de grups d'interès emmarcades per paràmetres institucionals i ideològics. A la Unió Europea els canvis han anat acompanyats per una creixent implicació del nivell comunitari, sense arribar a la creació de xarxes europees. Paradoxalment, pot ser beneficiós per a la resolució dels dilemes que es presenten en el sector elèctric que no estigui massa desenvolupat un demos europeu, aspecte que es presenta problemàtic des d'altres punts de vista. Un demos europeu consolidat implicaria l'existència d'una arena política europea consolidada, amb una opinió pública europea, uns partits polítics europeus, uns lobbys operant en l'àmbit europeu... La raó per la qual aquesta falta de desenvolupament del demos europeu pot ser favorable en sectors com l'elèctric o el de telecomunicacions és que això permetria despolititzar les intervencions públiques en aquest tipus de sectors . Tot i que la Unió Europea ha tingut ja un paper important augmentant la competència en aquests sectors, pot tenir-ne un altre de molt més important en el futur avançant cap a un autèntic mercat integrat on existeixin xarxes realment d'abast europeu.

El projecte d’unificació econòmica i monetària es bastia sobre la perspectiva que una major estabilitat macroeconòmica afavoriria el progrés de les condicions de vida de la població europea, principalment en el cas dels països amb menor renda. La productivitat del treball és un dels principals indicadors de competitivitat internacional d’una economia i alhora revela la capacitat d’una societat per a millorar el seu benestar. L’anàlisi de la seva evolució ens evidencia com les opcions de convergència en productivitat estan condicionades pel model de creixement econòmic impulsat i per l’estratègia actual de resposta a la crisi financera.

La UE manté un bon posicionament en molts indicadors de competitivitat global, amb el comerç extra-UE, tant en mercaderies com en serveis, en destacades posicions, malgrat els problemes recents de creixement que han afectat més el comerç intraeuropeu. La qualitat de les exportacions europees, el paper de la factoria Europa, la capacitat per a mantenir dinàmiques de creativitat i innovació són trets positius rellevants que cal mantenir plenament en marxa davant de la creixent empenta de les economies emergents en totes aquestes dimensions. Per això és necessari reforçar la solidesa de la UE com a actor global, així com implicar una massa crítica creixent del teixit productiu. D'altra banda, les tendències a megaacords comercials regionals, amb projectes d'acords en els àmbits Atlàntic i Pacífic, plantegen noves formes d'establir regles en el comerç mundial que requereixen una resposta modulada i matisada de la UE.