L’hegemonia del model neoclàssic com a marc conceptual i analític per explicar les lògiques de funcionament del capitalisme ha fet que l’ètica que aquest model porta implícita –els criteris, comportaments dels actors... que es consideren millors o més adequats pel suposat bon funcionament del sistema– també hagi esdevingut hegemònica. Un d’aquests criteris o comportaments «ètics» és l’anomenada teoria de l’accionista (stockholder theory), segons la qual l’única responsabilitat d’una empresa és augmentar els beneficis per als accionistes. En aquest article, ens preguntem sobre la compatibilitat entre la vigència d’aquesta teoria –l’anàlisi empírica així ho indica– amb la demanda social a les empreses que aquestes actuïn amb una altra ètica, i també sobre com és més plausible avançar cap aquest canvi de valors.

Els darrers vint-i-cinc anys –del 1996 fins al 2021–, un seguit de fets han marcat l’evolució de l’economia: des de les transformacions vinculades a les noves tecnologies de la informació i la comunicació fins a la pandèmia de la covid-19, tot passant, entre altres, per la crisi financera i econòmica de la segona meitat de la primera dècada del segle XXI. En aquest article ens preguntem quin ha estat l’impacte dels fets succeïts en els últims vint-i-cinc anys en l’ensenyament de l’economia i si aquest també ha evolucionat amb la realitat econòmica o no, donant lloc a un mismatching entre l’economia i la realitat econòmica i social. Per analitzar-ho, en el primer apartat ens aproximarem a la missió social de «l’economista» com a formador de col·lectius molt diversos i, en el segon, reflexionarem sobre l’evolució de l’ensenyament de l’economia en la universitat. L’anàlisi ens porta a concloure que tot i que l’ensenyament de l’economia s’ha anat modificant al llarg del temps, aquest no ha experimentat canvis substancials en les últimes dècades. La manca de diversitat de pensament en els currículums d’economia s’uneix a una manca de diversitat entre pensadors i professionals destacats, la qual cosa es tradueix sovint tant en una visió incompleta per explicar la complexa realitat econòmica com en una manca d’interacció amb altres disciplines, especialment la de les ciències socials.

Oikonomics, la revista d’economia, empresa i societat de la UOC publica en la seva edició 16 un dossier sota el títol: «Vectors de sostenibilitat: visions des de l’economia». Prèviament, el 14 d’abril de 2021, s’havia organitzat, en el marc dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC, un webinar dedicat a l’anàlisi del desenvolupament sostenible i els ODS, amb la participació com a ponents del coordinador del dossier d’Oikonomics, el professor Albert Puig, i de l’autor del primer dels articles del monogràfic, el catedràtic Joan Torrent. La sessió va ser moderada pel també professor de la UOC i membre del consell de redacció d’Oikonomics August Corrons, i complementa els continguts del dossier de l’edició 16 d’Oikonomics.

La sostenibilitat de la Unió Europea requereix la disminució de les seves divergències estructurals. Sota aquesta premissa, i tenint en compte que la política d’R+D és clau per a avançar en la transformació productiva dels països de la UE menys avançats tecnològicament, la Comissió Europea va acordar amb cada un dels estats membres uns compromisos relatius a l'esforç en R+D (despesa en R+D en relació amb el producte interior brut), que haurien d'arribar l'any 2020. En el nostre treball posem de manifest la baixa probabilitat de complir aquests compromisos, especialment els països amb més necessitats de transformació productiva, entre els quals Espanya. I en aquest mal pronòstic hi tenen un paper clau les polítiques d'austeritat imposades per la mateixa Comissió Europea a aquests mateixos països, les quals han colpejat dramàticament els seus pressupostos públics d’R+D. En aquest escenari, la UE avança cap a una major divergència, la qual cosa genera més dubtes sobre la seva pròpia viabilitat.