Encara que la hisenda pública, entesa com una organització de l’activitat financera del sector públic, en el seu doble vessant d’ingressos i despeses, es pot considerar tan antiga com els primers estats organitzats, inicialment, s’havia orientat al desenvolupament i finançament d’activitats relatives a la seguretat exterior, a l’ordre intern, al sistema de justícia i a les despeses relatives al manteniment de la prefectura de l’estat.

Es va haver d’esperar a la fi del segle XIX, i amb més precisió, a l’etapa entre les dues guerres mundials (fonamentalment al final de l’última) perquè aparegués el Welfare State, l’estat del benestar, tal com el coneixem en els nostres dies. La intervenció estatal ha estat especialment rellevant en: les pensions i transferències públiques; els serveis públics en sanitat; l’educació i altres qüestions socials; les normes de protecció de treballadors; els consumidors i ciutadans en general; i les polítiques orientades a incentivar la creació i l’accés a l’ocupació, tant pública com privada.

No obstant això, l’evolució del sector públic necessària per mantenir l’estat del benestar ha mostrat una tendència molt marcada orientada al creixement, que no ha estat acompanyada de la millora, quantitativa i qualitativa dels béns i serveis públics oferts. Al llarg de les últimes dècades, l’estudi d’aquestes qüestions ha permès identificar una sèrie de variables, pròpies del funcionament del mateix sistema democràtic i de la burocràcia, que n’expliquen el creixement poc eficient, i que cal identificar i corregir per obtenir un estat del benestar just i eficient.