El creixement exponencial de l’e-commerce, impulsat en part per la pandèmia i els nous hàbits de consum dels compradors, ha posat de manifest la necessitat de repensar el model actual de la distribució urbana de mercaderies (DUM). Com més compres online es generen, més lliuraments a domicili es requereixen amb les seves implicacions sobre els costos operatius, el trànsit, l’estacionament i la contaminació. La logística urbana i, en particular, la darrera milla, han esdevingut un dels principals focus d’atenció de les administracions públiques i dels operadors logístics per tal de minimitzar aquestes externalitats. No obstant això, encara queda un llarg camí per poder optimitzar els nous processos logístics als requeriments del nou canal de distribució. Les administracions han de començar a prendre mesures i ho han de fer acompanyades dels operadors logístics i la ciutadania. Cal que aquestes accions es portin a terme ràpidament i de manera consensuada amb totes les parts implicades, ja que només així es podrà definir un model de logística urbana sostenible i que tingui continuïtat en el temps.

Tot i l’elevat nombre de viatgers en el sistema de transport públic metropolità, els ritmes de creixement de la demanda no han estat suficients per reduir l’ús del vehicle privat als principals accessos a la ciutat, que continuen mostrant patrons d’insostenibilitat amb una presència del vehicle privat massa elevada.

Els mesos de pandèmia, amb l’activitat a mitja marxa, van fer oblidar les retencions que abans eren rutinàries. Però, la recuperació progressiva de l’activitat i de la mobilitat metropolitana, el possible efecte crida de l’aixecament dels peatges i les polítiques de mobilitat que redueixen la capacitat viària dins la ciutat han tornat la congestió viària al nostre imaginari, amb el consegüent empitjorament dels nivells de contaminació atmosfèrica.

Els aeroports són font de prosperitat econòmica, però els aeroports principals de moltes ciutats estan arribant al límit de la seva capacitat. Enfront de les dificultats d’expandir-los, el desenvolupament de sistemes multiaeroport pot ser un mecanisme per adaptar-se a la pressió de la demanda. No obstant això, els sistemes multiaeroport són difícils de desenvolupar, ja que no hi ha una tipologia clara i depenen de particularitats locals. D’altra banda, i segurament la cosa més rellevant, les aerolínies tenen pocs incentius per operar en aeroports secundaris. En un mercat liberalitzat, les aerolínies sempre tendiran a concentrar la seva activitat a l’aeroport principal. En aquest article, presentem aquests principis bàsics de funcionament que fan dels sistemes multiaeroport un equilibri difícil, encara que interessant de tractar d’aconseguir.

La micromobilitat es basa en l’ús compartit de vehicles mecànicament senzills com la bicicleta i el patinet, ara amb propulsió elèctrica, mitjançant dispositius electrònics que accedeixen a informació en temps real (és a dir, gràcies a l’ús d’aplicacions mòbils en els nostres dispositius mòbils, com els telèfons intel·ligents). El patinet elèctric ha estat el més recent a afegir-se a aquest grup de vehicles per a la mobilitat individual en el que també hi ha la bicicleta, i la definició del qual ha anat variant al llarg dels darrers mesos i anys, fins a cristal·litzar en l’àmbit estatal espanyol amb els recents canvis normatius. El patinet elèctric ha entrat amb força en el panorama de la mobilitat amb la possibilitat de fer desplaçaments curts i substituir principalment el transport públic, la bicicleta i anar a peu per un vehicle portàtil i plegable. Els espais en què la regulació emplaça els patinets elèctrics són molt similars als espais ciclistes: les vies ciclistes i els carrers amb velocitat reduïda. La pressió derivada de l’increment del flux de vehicles causat per l’addició dels patinets (de vegades, fins a doblar-lo) a les vies ciclistes i els riscos derivats de la cohabitació de vehicles impulsats a motor (patinets) i no impulsats (la gran majoria de les bicicletes) en un mateix espai evidencien la necessitat de millorar la capacitat i la seguretat d’aquestes infraestructures ciclistes i de proporcionar calçades compartides segures en les que les reduccions de la velocitat són efectives. En el futur immediat serà important continuar qüestionant-se les diferències i les similituds entre els vehicles que integren el concepte de micromobilitat i l’ús que se’n fa, amb l’objectiu de generar polítiques que ofereixin un accés a la micromobilitat just, saludable i segur per a tothom.

En aquest article es tracta l’anàlisi de les implicacions, les conseqüències i els riscos que comportaria la inclusió del transport marítim en el sistema europeu de comerç de drets d’emissió, tant en el pla ambiental com econòmic i operatiu en els ports europeus. Principalment es posa el focus en els ports europeus propers a ports extracomunitaris als límits de la UE, amb una component fronterera important perquè hi imperen regles del joc diferents i, en segon lloc, en les conseqüències que tindria sobre una possible deslocalització de les activitats portuàries en la reestructuració de les cadenes de subministrament i de transport a la UE.

Les dades són un prometedor element transformador per a la mobilitat del futur. Una compartició eficient de dades entre ciutats, operadors de transport públic i serveis privats de mobilitat té el potencial per impulsar una millor gestió de la mobilitat alhora que millora la competitivitat dels actors privats. Aquest article ofereix una descripció de les diferents barreres que els operadors de mobilitat, tant públics com privats, han de superar per activar el valor que les dades poden proporcionar amb l’objectiu de millorar els models de negoci d’operadors de mobilitat i donar suport a la planificació de la mobilitat urbana. La proliferació de serveis de micromobilitat que estan reconfigurant la mobilitat urbana genera la necessitat que els legisladors comprenguin i integrin de forma eficient aquestes noves tendències a través de les dades que aquests serveis generen, alhora que garanteixin polítiques de mobilitat més justes i basades en les dades. Aquest article també aprofundeix en aspectes tan intangibles com la confiança, que juga un paper clau per activar el valor de la compartició de dades. Per què els operadors són reticents a compartir les vostres dades? Com es pot protegir la privadesa d’usuaris i usuàries i preservar-se la competitivitat entre operadors mitjançant l’anonimització de dades? Les iniciatives MDS (Mobility Data Specification) i CDS-M (City Data Standard - Mobility) proposen maneres de regular l’intercanvi de dades entre els proveïdors de serveis de mobilitat compartida o a demanda i les ciutats. Una opció de consens és que totes les parts confiïn en un tercer que tracti les dades. Es presenta una anàlisi dels pros i els contres, incloent-hi exemples reals i destacant el fet que no hi ha una opció òptima per a tots els escenaris possibles, ja que depèn del nivell de risc i d’intervenció que els actors implicats estiguin disposats a assumir. Les dades també tenen un paper clau a l’hora d’aplicar la MaaS (Mobility as a Service), ja que un accés més gran a diferents tipus de dades és una condició prèvia per assolir nivells d’integració superiors (de l’un al quatre): moltes ciutats ja tenen accés a conjunts de dades d’operadors de mobilitat privats com a requisit per rebre una llicència per operar a l’espai públic (nivell 1). El nivell 2 s’orienta a desenvolupar decisions basades en dades per tal de crear polítiques de mobilitat més efectives, però només unes quantes ciutats han arribat a aquest punt mitjançant projectes pilot. Finalment, els nivells 3 i 4 de la MaaS afegiran estratègies de tarifació amb la capacitat d’influir en el comportament d’usuaris i usuàries, així com la gestió de mobilitat per promoure objectius socials mitjançant l’accés a dades en temps real de diversos serveis de mobilitat. L’ús de plataformes de Software as a Service, com ara la nova Rideal, exercirà un paper clau en el disseny de programes d’incentius per encoratjar un canvi d’hàbits cap a una mobilitat més sostenible.

El desenvolupament d’infraestructures viàries segregades a l’àrea metropolitana de Barcelona ha generat una gran demana induïda de trànsit i de les seves externalitats negatives associades. A més, ha condicionat l’estructura urbana metropolitana i ha provocat importants barreres infraestructurals. És tant necessari promoure canals físics prioritaris per a la mobilitat sostenible com articular la ciutat des d’una escala més humana. En aquest article presentem algunes de les iniciatives de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) per aconseguir-ho, i en particular, la xarxa d’avingudes metropolitanes com a estructura per potenciar la mobilitat sostenible i articular la ciutat metropolitana. També s’hi explica la conceptualització de la xarxa i les implicacions que aquesta té tant a escala de proximitat com a escala metropolitana i regional i la seva coordinació amb les vies segregades.