La indústria bancària s'enfronta a una intensa transformació de la seva activitat tant per la necessitat de reinventar els seus serveis (cars i no concebuts per a un ús online) com pel canvi en les exigències de productes digitals dels usuaris, així com per la necessitat d'ajustar unes estructures ineficients. Tradicionalment el sector financer ha estat un àmbit gairebé exclusiu de les entitats financeres, però l'abaratiment de les tecnologies ha permès l'aparició de nous players en la indústria: les fintech, que ofereixen propostes alternatives en tots els àmbits de l'activitat financera mitjançant noves fórmules mobile first i data driven. No obstant això, després d'uns primers anys de vida, la majoria d'aquestes noves empreses presenten problemes d’escalabilitat i, a diferència de la seva filosofia original, estan col·laborant amb la banca i generant una associació d'interès mutu: les fintech contribueixen a la transformació del banc, mentre que, amb el suport del banc, aconsegueixen el creixement que per si soles no aconseguien. Mitjançant aquestes associacions banca-fintech, es dona la paradoxa que aquestes entitats que inicialment reptaven els bancs poden acabar sent el seu punt de suport perquè el canvi en el sector bancari sigui més ràpid i més transformacional que disruptiu. D'altra banda, el grup de fintech que manté una competència amb la banca (entre un 20% i un 25%) es veu obligat a dur a terme moviments de fusions, acords, etc. per aconseguir arribar al break-even. A Espanya, els problemes de creixement semblen encara més intensos que en altres països en aquestes àrees de competència amb la banca (roboadvisors i crowdlending).

El problema més important per a la banca prové dels grans operadors tecnològics que tenen capacitat per desbancar les entitats financeres en alguns dels àmbits més rendibles de l'activitat. Sembla impossible de mantenir per part de la banca el domini total del negoci a les zones comunes amb les tecnològiques, com són els pagaments de les compres i els enviaments de diners. No obstant això, els bancs tenen al seu favor el reconeixement de la gestió de protecció de dades dels seus clients, que és un valor en el qual superen clarament a les tecnològiques.

Els bancs estan desenvolupant múltiples estratègies d'acords amb les fintech que inclouen compres directes, programes d'acceleració i incubació, fons venture capital, acords de serveis i acords de partnership. L'anàlisi correcta de cada àrea d'innovació és determinant per identificar les aportacions d'una fintech, i les variables clau són la capacitat de generar volum i la capacitat de desplaçar serveis bancaris actuals. En aquest article es proposa un model de relació que consisteix en una integració gradual de les fintech en els entorns bancaris mitjançant: i) la integració en el core del banc; ii) acords de col·laboració o serveis; iii) la contribució al seu desenvolupament amb programes d'acceleració i incubació, i amb l'organització de concursos o programes challenger per descobrir talent.

El valor d’una empresa es mesura habitualment a partir de dades incloses als comptes anuals i altra informació financera, com poden ser les previsions de futur. Aquest tipus de valoració mostra un valor que és incomplet, ja que normalment no té en compte aspectes econòmics, socials i mediambientals. Per això, l’objectiu d’aquest article és exposar com les empreses poden quantificar els costos i beneficis que la seva activitat representa per a l’economia, la societat i el medi ambient (les externalitats). Així doncs, es descriu com arribar a una estimació del seu valor real (o valor total) que integra el valor social i mediambiental al valor financer, d’acord amb la metodologia del Valor Real (KPMG, 2014). Addicionalment, s’aplica aquesta metodologia per fer una estimació del Valor Real d’una empresa del sector agrari. Un cop feta l’estimació, s’analitza com les externalitats poden acabar afectant al valor de l’empresa. Finalment, es proposa una estratègia que el negoci analitzat pot aplicar per minimitzar l’impacte negatiu de les externalitats als seus resultats.

El Corredor Mediterrani es concep com una doble via ferroviària d'alta velocitat que anirà des de la frontera francesa fins a Algesires, unint ciutats tan importants com Barcelona, València, Alacant, Múrcia i Màlaga i connectant-les al seu torn amb la resta d'Europa. No obstant això, per a la seva posada en marxa cal desenvolupar tecnologies de canvi d'ample per a les plataformes ferroviàries que permetin la transició entre els diferents amples de via europeus que dificulten el trànsit de mercaderies per ferrocarril.

Al seu torn, en termes empresarials, la logística 4.0, que està emergint amb força, proporciona noves eines digitals que modifiquen tant les operacions com els processos de negoci. Es tracta d'una transformació completa i integral, basada en la digitalització de la informació al llarg de tota la cadena de subministrament, des de les fases inicials fins a l'arribada del producte final al client, incloent a més la logística inversa.

La convergència de la tecnologia ferroviària d'eixos d'ample variable per al transport de mercaderies amb la logística 4.0 en els processos de SCM (supply chain management o gestió de la cadena de subministrament) permetrà incrementar la productivitat i la competitivitat empresarial a nivell internacional.

La fabricació additiva, duta a terme mitjançant processos d'impressió 3D, ha adquirit gran importància en alguns sectors de la indústria. Aquesta tecnologia, que de fet compta amb plans de recerca i innovació sòlids, pot, gràcies als seus avantatges per sobre les tècniques de producció convencionals, reduir enormement la complexitat actual en els processos de fabricació i en les activitats logístiques en cadascuna de les baules de la cadena de subministrament.

El benestar psicològic dels treballadors deriva d'un equilibri adequat entre, per una banda, els reptes motivadors i els obstacles als quals fan front i, per una altra, els recursos laborals i personals de què disposen per a superar-los. Els directius o comandaments estan en una posició privilegiada per a fer possible aquest equilibri, mitjançant el seu comportament diari que es mostra en el seu estil directiu. Segons l'impacte sobre l'estrès laboral, els estils directius es poden ordenar de més negatiu a més positiu: estil abusiu, passiu, transaccional i transformacional. L'article explica les vies per les quals els comandaments poden incidir en el benestar psicosocial dels treballadors i el paper concret de cadascun dels estils de lideratge. Finalment, es conclou donant responsabilitat per a desenvolupar els estils de lideratge més positius no solament als comandaments individuals, sinó també a les empreses i institucions i a les entitats formadores.

Les xarxes socials tenen un paper molt rellevant com a substrat sobre el qual es produeixen la majoria dels processos relacionats amb la transmissió d'informació i la generació i transferència de coneixement. La gestió del coneixement, que té com una de les seves funcions aconseguir optimitzar aquests processos a les organitzacions, ha de tenir en compte aquesta funció essencial de les xarxes socials. En aquest article descrivim alguns dels mecanismes concrets pels quals l'estructura de les xarxes socials influeix en l'efectivitat de la transmissió d'informació i també de la creació i transferència de coneixement. A partir d'això es poden deduir algunes consideracions sobre les característiques de les xarxes socials que són més indicades en cada cas per a la consecució dels objectius de l'organització. La gestió del coneixement ha de saber utilitzar les xarxes existents i, si és possible, aconseguir que aquestes xarxes adoptin l'estructura més adequada.

La iniciativa emprenedora ha estat en els últims anys en l’agenda política de molts països, ja que es considera un dels principals motors per fomentar, entre altres, la innovació, la competitivitat i la creació d’ocupació. En aquest sentit, tant les institucions públiques com privades ofereixen programes formatius per augmentar la iniciativa emprenedora, tant de la població en general com programes específics per a la població emprenedora. En aquest article fem una breu revisió de l’estat actual de la formació emprenedora, fent especial èmfasi a la situació d’Espanya i amb relació a Europa. Així, doncs, a partir de fonts secundàries, presentem dades respecte el percentatge de formació en iniciativa emprenedora, el tipus de formació i els nivells en què es fa aquesta formació. A continuació, analitzem la situació concreta en l’àmbit universitari i el rol de l’educació a distància.

Els principals resultats són que la formació en emprenedoria està força estesa, tant en l’àmbit de la població en general com en la població emprenedora. D’altra banda, l’oferta formativa es troba repartida entre l’educació formal i la informal, amb força solapament entre ambdós sistemes. Respecte els nivells de formació, també hi ha solapament entre el nivell escolar i postescolar. Finalment, i pel que fa a la formació universitària, cal destacar l’heterogeneïtat d’aproximacions metodològiques i de continguts, que influeix en la baixa qualitat universitària percebuda i la concentració de l’oferta formativa en estudis d’economia i empresa i escoles de negoci.

Així, doncs, l’article conclou que cal fer un esforç a adaptar les metodologies a les competències que es volen assolir en els programes de formació, específicament en el nivell universitari, així com ampliar l’educació i formació en iniciativa emprenedora més enllà de les titulacions relacionades amb l’administració i gestió d’empreses. En aquest sentit, l’educació a distància pot facilitar d’una banda l’augment de la formació a altres col·lectius que fins ara no queden suficientment coberts i de l’altra contribuir a l’augment de la qualitat de la formació.