L’article analitza la geopolítica de l’energia en el marc del sistema capitalista des d’una perspectiva històrica. En la primera secció, explica el naixement de la geopolítica de l’energia (una determinada geografia de l’energia i relacions entre els estats), i argumenta que aquest és un fet associat amb l’energia fòssil i que es fonamenta en el manteniment de l’hegemonia, per mor del control territorial de les fonts energètiques (o fluxos energètics) i la seva mercantilització. Desprès d’un breu repàs per la geopolítica del petroli, l’article especula sobre quina podria ser la geopolítica de les renovables en el capitalisme del segle xxi. La principal conclusió és que, a causa de les característiques intrínseques de les fonts renovables, el tipus de geopolítica que s’estableixi serà el fruit d’una elecció. La qüestió és si aquesta elecció anirà encaminada també a utilitzar les relacions energètiques internacionals com a substrat per a l’hegemonia mundial i el finançament del sistema.

Convertir-se en el primer continent climàticament neutre és el principal repte i, alhora, l’oportunitat més gran que té actualment Europa. Un nou model energètic, renovable, distribuït i eficient és determinant per accelerar la solució a l’emergència climàtica. En aquest sentit, la Comissió Europea, el 2015 va aprovar una estratègia marc «per a una Unió de l’energia centrada en els ciutadans, en què aquests assumeixin la transició energètica, aprofitin les noves tecnologies per reduir les seves factures i participin activament en el mercat». El juny de 2019, la nova directiva del mercat de l’electricitat de la UE establia com a nou actor del mercat elèctric: les comunitats ciutadanes d’energia. En aquest article, analitzarem el sentit i el significat d’aquest nou actor del model energètic, actor clau per transformar l’economia en una economia neutra amb el clima, que no es contraposi amb la natura.

El full de ruta cap a una economia descarbonitzada el 2050 de la Unió Europea planteja que l’objectiu de la política energètica i mediambiental de la Unió Europea és aconseguir reduir les emissions de CO₂, de cara al 2050, a un nivell inferior al 80% del nivell d’emissions de 1990. Aquest article explicarà, en el seu primer apartat, que aquest objectiu de descarbonització no vol dir apostar per una transició energètica cap a les fonts renovables sinó un canvi en el tipus i localització de fonts fòssils –«netes»– utilitzades. En el segon apartat es mostrarà que les inversions, infraestructures i tractats que es proposen per a dur a terme aquesta transformació conduiran a la creació de grans monopolis energètics i a la regionalització de l’espai geoenergètic europeu. Finalment, conclourem dient que si no s’apliquen mesures per a compensar el poder dels monopolis el que crearan aquestes reformes seran unes baronies energètiques en el si de l’espai europeu.