L’hegemonia del model neoclàssic com a marc conceptual i analític per explicar les lògiques de funcionament del capitalisme ha fet que l’ètica que aquest model porta implícita –els criteris, comportaments dels actors... que es consideren millors o més adequats pel suposat bon funcionament del sistema– també hagi esdevingut hegemònica. Un d’aquests criteris o comportaments «ètics» és l’anomenada teoria de l’accionista (stockholder theory), segons la qual l’única responsabilitat d’una empresa és augmentar els beneficis per als accionistes. En aquest article, ens preguntem sobre la compatibilitat entre la vigència d’aquesta teoria –l’anàlisi empírica així ho indica– amb la demanda social a les empreses que aquestes actuïn amb una altra ètica, i també sobre com és més plausible avançar cap aquest canvi de valors.

L’article analitza la geopolítica de l’energia en el marc del sistema capitalista des d’una perspectiva històrica. En la primera secció, explica el naixement de la geopolítica de l’energia (una determinada geografia de l’energia i relacions entre els estats), i argumenta que aquest és un fet associat amb l’energia fòssil i que es fonamenta en el manteniment de l’hegemonia, per mor del control territorial de les fonts energètiques (o fluxos energètics) i la seva mercantilització. Desprès d’un breu repàs per la geopolítica del petroli, l’article especula sobre quina podria ser la geopolítica de les renovables en el capitalisme del segle xxi. La principal conclusió és que, a causa de les característiques intrínseques de les fonts renovables, el tipus de geopolítica que s’estableixi serà el fruit d’una elecció. La qüestió és si aquesta elecció anirà encaminada també a utilitzar les relacions energètiques internacionals com a substrat per a l’hegemonia mundial i el finançament del sistema.