Aquest article examina diverses perspectives econòmiques i sociopolítiques sobre la reducció de la jornada laboral en el context actual. S’analitzen sis enfocaments principals: l’elecció renda-oci de l’economia neoclàssica, el conflicte distributiu de l’economia política marxista, l’optimització dels processos productius, la centralitat del treball reproductiu de l’economia feminista, les consideracions ecològiques, i les teories postlaborals. L’article mostra com aquestes perspectives, sovint complementàries, però a vegades contradictòries, ofereixen una visió complexa i multifacètica de la qüestió. Es conclou que la confluència de factors com els canvis tecnològics, les preocupacions ambientals, i les noves concepcions del treball estan impulsant un debat renovat sobre la reducció de la jornada laboral, plantejant reptes i oportunitats per a la transformació de l’organització del treball en la societat contemporània.

L’evolució de la durada de la jornada laboral és un dels determinants de la contribució del factor treball al creixement del producte de l’economia. La proposta de reducció de la jornada laboral sense modificar el salari en un context de digitalització de l’economia, augment de la productivitat i necessitat de millorar la conciliació del treball i la vida personal ha suscitat un gran interès en l’anàlisi de l’evolució que han seguit les hores treballades per ocupat a Espanya, i també les perspectives que, en un futur, es mantingui el perfil moderadament decreixent que aquesta variable ha mostrat en les últimes quatre dècades.

La reducció de la jornada laboral mitjana¹ a Espanya entre 1987 i 2023 (de 37 a 30,9 hores setmanals) reflecteix un conjunt de canvis estructurals de l’economia en aquest període, com l’augment del pes del sector serveis o l’embranzida de la parcialitat. La pandèmia va intensificar el descens de la jornada laboral mitjana, encara que posteriorment s’ha recuperat fins a reprendre la tendència de suau caiguda que seguia abans d’aquesta. En mitjana, les jornades laborals són ara al voltant d’una hora inferiors que abans de la crisi sanitària, si bé s’aprecien diferències entre branques. De cara al futur, factors com l’envelliment demogràfic, el pes creixent de les branques de serveis i la tendència a l’augment de la taxa de parcialitat suggereixen que es podria prolongar la tendència descendent en les hores per ocupat.