L'objectiu d'aquest article és analitzar els efectes que la crisi econòmica que pateix Catalunya des de l'any 2008 ha tingut en les condicions d'ocupació i de treball, amb especial èmfasi en els aspectes relacionats amb la seguretat i la salut en el treball. L'impacte de la crisi, a banda del que ha tingut en les persones que han perdut la feina, ja és perceptible en un deteriorament de les condicions de treball en aspectes com la jornada o l'exposició a riscos ergonòmics i psicosocials.
Malgrat que aquest deteriorament encara no s'ha traduït en un empitjorament gaire significatiu en els registres d'accidents de treball i malalties laborals, això no ens pot conduir a l'error de pensar que en prevenció la crisi no ha causat danys. D'una banda, cal prendre amb prudència les dades dels registres públics de sinistralitat laboral, que ara per ara no permeten detectar tots els danys a la salut derivats del treball, i, de l'altra, cal tenir en compte que el deteriorament en les condicions de treball no es tradueix de forma immediata en accidents de treball o malalties laborals. Precisament per això, és necessari tenir en compte que, ara que sembla que la situació econòmica comença a millorar, és urgent recuperar el terreny perdut en matèria de prevenció de riscos laborals.
S'aporten una sèrie de reflexions derivades dels últims estudis que du a terme l'Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball (INSHT) sobre una mostra de més de seixanta empreses excel·lents i dirigits pel redactor d'aquest article, sobre la vinculació de la PRL a la política de responsabilitat social, i com això contribueix a consolidar-ne els èxits.
El paradigma de salut laboral implementat amb la Llei de prevenció de riscos laborals l'any 1995 està impulsant nous models de gestió preventiva, encara incipients, que aposten decididament per les denominades organitzacions saludables. Fruit del canvi operat, s'ha deixat enrere la tradicional accepció de 'seguretat i higiene', vinculada essencialment amb els accidents del treball i les malalties professionals, per a acollir un terme d'abast molt més ampli, la seguretat i salut, que comprèn la salut del treballador en tota la seva extensió, física, psíquica i social.
Després de vint anys de vigència de la norma, molts són els assoliments i avenços aconseguits en matèria preventiva, però també són múltiples els reptes que es presenten en els propers anys. Entre d'altres, els relacionats amb la ruptura de les barreres espacials i temporals de l'activitat laboral, com a conseqüència de la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació. En aquest sentit, l'article aborda la problemàtica que s'origina en l'aplicació de la normativa de seguretat i salut laboral al teletreball.
L'anàlisi se centra a presentar el problema des de la mateixa base d'aplicació pràctica de l'obligació de seguretat i salut laboral al teletreball, l'avaluació de riscos laborals, que constitueix el fonament sobre el qual es construeix i enllaça tota la nostra estructura normativa en matèria de prevenció de riscos laborals.
Aquest article vol ser una aproximació al potencial que la realitat augmentada genera en el sector turístic, un dels sectors econòmics que menys l'ha usat i en què més expectatives s'hi posen. La realitat augmentada és una tecnologia disruptiva que, ben gestionada, pot resultar un important instrument de competitivitat per a les destinacions turístiques. Especialment la combinació de la realitat augmentada amb els dispositius mòbils, avui en dia d'ús pràcticament universal entre els turistes, genera altes expectatives en relació amb la captació dels perfils de turistes més tecnològics com els anomenats mil·lenistes. La realitat augmentada millora l'experiència turística dels visitants i permet la creació de nous productes, així com maneres creatives de promocionar les destinacions a baix cost. No obstant això, abans d'implementar accions estratègiques centrades en l'ús de la realitat augmentada és convenient saber quines limitacions té en termes d'usabilitat tecnològica, desconeixement de les preferències de la demanda i manca d'avaluació dels resultats i del rendiment econòmic obtingut.
Cada cop que visiteu el supermercat, compreu els mateixos productes? Esteu farts de desaprofitar les poques hores de temps lliure que teniu en una tasca tan repetitiva i monòtona? Acabeu perdent el mateix temps fent la compra en línia que visitant un supermercat tradicional?
En aquest article es presenta una síntesi del pla d'empresa de Classyfied, elaborada com a treball final del grau d'Administració i Direcció d'Empreses. El seu model de negoci vol resoldre les insatisfaccions que produeix el procés de compra de productes d'alimentació, proposant modernitzar la cadena de distribució mitjançant la inclusió de noves tecnologies en l'envasat i a la llar dels consumidors finals.
Com es veurà al llarg del text, Classyfied demostra que és una idea de negoci viable i rendible econòmicament, oferint propostes clares mitjançant un producte innovador i realista que provocarà una revolució en la indústria de la distribució d'aliments al detall.
El full de ruta cap a una economia descarbonitzada el 2050 de la Unió Europea planteja que l’objectiu de la política energètica i mediambiental de la Unió Europea és aconseguir reduir les emissions de CO2, de cara al 2050, a un nivell inferior al 80% del nivell d’emissions de 1990. Aquest article explicarà, en el seu primer apartat, que aquest objectiu de descarbonització no vol dir apostar per una transició energètica cap a les fonts renovables sinó un canvi en el tipus i localització de fonts fòssils –«netes»– utilitzades. En el segon apartat es mostrarà que les inversions, infraestructures i tractats que es proposen per a dur a terme aquesta transformació conduiran a la creació de grans monopolis energètics i a la regionalització de l’espai geoenergètic europeu. Finalment, conclourem dient que si no s’apliquen mesures per a compensar el poder dels monopolis el que crearan aquestes reformes seran unes baronies energètiques en el si de l’espai europeu.
La sostenibilitat de la Unió Europea requereix la disminució de les seves divergències estructurals. Sota aquesta premissa, i tenint en compte que la política d’R+D és clau per a avançar en la transformació productiva dels països de la UE menys avançats tecnològicament, la Comissió Europea va acordar amb cada un dels estats membres uns compromisos relatius a l'esforç en R+D (despesa en R+D en relació amb el producte interior brut), que haurien d'arribar l'any 2020. En el nostre treball posem de manifest la baixa probabilitat de complir aquests compromisos, especialment els països amb més necessitats de transformació productiva, entre els quals Espanya. I en aquest mal pronòstic hi tenen un paper clau les polítiques d'austeritat imposades per la mateixa Comissió Europea a aquests mateixos països, les quals han colpejat dramàticament els seus pressupostos públics d’R+D. En aquest escenari, la UE avança cap a una major divergència, la qual cosa genera més dubtes sobre la seva pròpia viabilitat.
En aquest article es pretén valorar els canvis institucionals que s'han dut a terme durant els últims anys per a reformar la Unió Econòmica i Monetària (UEM). Per fer això, d'entrada, es recorda breument l'estructura institucional amb què es va dotar inicialment la UEM i es revisa posteriorment amb més detall la seqüència de crisis que han assolat la moneda única des de la Gran Recessió de 2008. En particular, es presenten les dificultats que ha tingut l'eurozona per tal de desarmar els vincles que han retroalimentat i empitjorat tres crisis simultànies: la de creixement, la del deute sobirà i la bancària. Atès aquest context, es vinculen els principals canvis institucionals de la UEM amb els canals de transmissió de les tres crisis anteriors. Finalment, s'analitza la qüestió de si aquestes innovacions institucionals, que configuren de fet una nova UEM, en milloren la sostenibilitat futura. La conclusió final no és del tot encoratjadora.
Les indústries de xarxa han experimentat canvis molt importants en les darreres tres dècades a tot el món, i previsiblement en seguiran experimentant, impulsades per canvis tecnològics i econòmics i també per les lluites de grups d'interès emmarcades per paràmetres institucionals i ideològics. A la Unió Europea els canvis han anat acompanyats per una creixent implicació del nivell comunitari, sense arribar a la creació de xarxes europees. Paradoxalment, pot ser beneficiós per a la resolució dels dilemes que es presenten en el sector elèctric que no estigui massa desenvolupat un demos europeu, aspecte que es presenta problemàtic des d'altres punts de vista. Un demos europeu consolidat implicaria l'existència d'una arena política europea consolidada, amb una opinió pública europea, uns partits polítics europeus, uns lobbys operant en l'àmbit europeu... La raó per la qual aquesta falta de desenvolupament del demos europeu pot ser favorable en sectors com l'elèctric o el de telecomunicacions és que això permetria despolititzar les intervencions públiques en aquest tipus de sectors . Tot i que la Unió Europea ha tingut ja un paper important augmentant la competència en aquests sectors, pot tenir-ne un altre de molt més important en el futur avançant cap a un autèntic mercat integrat on existeixin xarxes realment d'abast europeu.