Innovar, transformar i transferir

La revolució digital ja no és un concepte en clau de futur, sinó una realitat que inclou totes les facetes de la vida. Tampoc es tracta d’un fenomen simètric en termes d’impacte en tot el planeta, però es pot afirmar que és una realitat global. Les dades de l’Organització de les Nacions Unides (Nacions Unides, s/d) indiquen que durant les dues últimes dècades la transformació digital, entesa com «l’ús i la capacitació per a l’ús d’eines digitals», ha arribat al 50 % de la població dels païssos desenvolupats, tot i que queden nombrosos reptes per superar en forma de bretxes digitals per múltiples raons, tant socials com econòmiques o de simple condició humana. Aquests condicionants afecten de manera clara al procés de transformació digital aplicat no sols a la indústria, sinó també a qualsevol faceta de l’activitat humana. El propòsit d’aquest article és mostrar com la coordinació efectiva de la innovació, la transformació i la transferència tecnològica són claus per obtenir resultats satisfactoris en el procés d’incorporació de les tecnologies digitals com a eines útils per al desenvolupament global de la humanitat.

Innovar, transformar i transferir. Tres processos –no activitats, ja que es componen de diferents elements, com s’observarà en aquest article– que no necessàriament són seqüencials, però que indefectiblement formen part de la complexitat que la nova societat digital imposa a la seva pròpia implantació i evolució.

Si es busquen les accepcions del terme innovació, es troben nombroses definicions que atenen en moltes ocasions a propòsits determinats, concrets. Intentant generalitzar el terme (és a dir, evitant interpretacions sectorials) i segons el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua, hi ha dues accepcions: 1) «acció i efecte d’innovar», i 2) «creació o modificació d’un producte i la seva introducció en el mercat». Considerant les dues accepcions, comprendrem que la innovació no es refereix a una acció puntual, ni tan sols es refereix a un resultat concret.

La innovació constitueix un procés en si mateixa, un procés que en moltes ocasions no es presenta lineal ni predeterminat. Pot constituir la creació ex novo d’alguna cosa, o bé la modificació d’una cosa existent per obtenir un resultat. Per tant, no s’ha de reduir la concepció de la innovació a la simple creativitat, a la construcció de prototips o a la generació de noves empreses. La innovació ha de considerar-se holísticamente com un exercici profund de reflexió orientat a una fi o a un conjunt de finalitats.

Hi ha nombroses classificacions i tipificacions sobre les activitats que constitueixen el procés d’innovació en el seu conjunt. Potser la més consistent, per ser pràcticament un estàndard, sigui l’exposada en el Manual d’Oslo (2007), sobretot quan parlem de transformació empresarial –com és en aquest article. Aquesta classificació distingeix entre la innovació tecnològica i la no tecnològica: la tecnològica se centra en la innovació de producte i de procés, i la no tecnològica, en la innovació en màrqueting i organitzativa.

D’altra banda, és habitual confondre innovació amb tecnologia. Xavier Marcet (Navarro, 2019) apunta sobre aquest tema: «No confondre la tecnologia amb la innovació; la innovació està en la mirada, la tecnologia ve després.» Fins i tot quan la innovació sigui tecnològica, l’aplicació de la tecnologia ha de produir-se en darrer lloc i fruit de la reflexió, les dades i el coneixement sobre el procés iniciat.

Hi ha altres classificacions d’innovació que s’utilitzen habitualment per comprendre, des d’una visió global, què significa el procés en el seu conjunt. En moltes ocasions, es parla d’innovació disruptiva, innovació radical i innovació incremental.

La bibliografia sobre la innovació com a procés, la seva classificació i la seva aplicabilitat és àmplia. El que sí que sembla ser un factor comú en totes les publicacions és que, quan es parla de la innovació com a procés, és en referència a un procés que formalment apareix com:

• Modular, compost d’activitats diverses que en si mateixes ja constitueixen nous processos.
• Mesurable en totes aquestes activitats i en el seu conjunt, per tant, gestionat i ordenat.
• Aplicable a totes les activitats de l’individu.
• No necessàriament tecnològic.
• Ajustat a unes finalitats específiques.
• Especialitzat segons la seva aplicabilitat.
• No predictible en els resultats al cent per cent.

La contraposició que Henry Chesbrough (2003) fa en els seus treballs entre closed innovation i open innovation també és clau per entendre el procés d’innovació en un context altament globalitzat i digitalitzat. Els processos tancats gestionats per particulars, típics de les anteriors revolucions en les quals la tecnologia de l’època va ser protagonista, difícilment són efectius en un món digital on el que interessa és la interoperabilitat dels sistemes, però també, en gran manera, de les empreses.

En la nostra època, el procés d’innovació ha de procurar ser obert, tant en la seva concepció com en els seus resultats. Aquesta necessitat, ja advertida des de principis de segle, s’ha plasmat en la família de normes ISO 56000, llançades en 2019 i desenvolupades durant l’any 2020. El seu precedent a Espanya va ser la UNE 166002, en el desenvolupament de la qual va participar l’autor d’aquest article (2014). Actualment revisada, la norma també va servir a Espanya per poder mesurar i certificar la gestió de la innovació en aquest afany de l’excel·lència del procés per a l’assoliment efectiu de les finalitats proposades.

Fruit de la creació d’un sistema de gestió de la innovació ajustat a les necessitats de la innovació digital en una administració pública, Barcelona va ser escollida primera Capital Europea de la Innovació (2014-2016) per la Comissió Europea. Un dels aspectes importants de la candidatura va ser mostrar com aquest sistema millorava el procés d’innovació aplicat al desenvolupament d’una ciutat intel·ligent i, per tant, conduïa a una millor gestió dels actius existents. La capacitat de combinar la innovació disruptiva, la incremental i la radical no sols va contribuir a guiar la necessària actualització de la ciutat cap a la realitat del segle XXI sense que perdés la seva identitat mil·lenària, sinó que a més va permetre la perfecta sincronització dels innombrables actius innovadors que ja hi havia en el mateix consistori, però també en els actors públics i privats.

Per tant, les metodologies aplicades a les diferents activitats que componen el procés d’innovació són fonamentals per aconseguir que el procés es dugui a terme d’una manera ordenada sense perdre la necessària flexibilitat quant a la seva naturalesa transformadora. Així mateix, són innombrables la bibliografia i els models i metodologies aplicades al procés d’innovació que s’han popularitzat per a totes les etapes (Agile, Lean, Stage-Gate, etc.). En aquest sentit, cal destacar que el model desenvolupat en forma d’hibridació per Stage-Gate (Stage-Gate International, 2023) és un dels que inclouen de manera més genèrica les necessitats assenyalades en el present article. En la taula següent es fa una síntesi recopilatòria seguint aquest model, però introduint algunes modificacions i especificacions.

Taula 1. Procés general d’innovació basat en el model Stage-Gate

Font: elaboració pròpia a partir del model Stage-Gate (2023)

Segons l’informe DESI (Índex d’Economia i Societat Digitals) de 2022 elaborat per la Comissió Europea en l’àmbit europeu, la implantació de les tecnologies digitals continua creixent i, per tant, incrementant el seu valor com a motor de l’economia.

Espanya se situa en el setè lloc del rànquing dels Estats més digitalitzats i és la primera gran economia del continent segons aquest índex.

Però en aquest context aparentment favorable, què es pot considerar transformació digital? Atenent autors de prestigi com Rogers, Westermann o Bonnet, s’obtenen diferents concepcions del què és i el què no és transformació digital. A continuació, es pretén explorar el conjunt de teories sobre el concepte per concloure amb un sistema reeixit de transformació en el qual la innovació serà una part essencial, però diferenciant-se de la transformació.

En l’obra The Digital Transformation Playbook, David Rogers apunta que «la transformació digital no va d’actualitzar la teva tecnologia, va d’actualitzar la teva estratègia i la teva manera de pensar». Aquesta afirmació estableix clarament el pes en el terme transformació i deixa com a secundari el qualificatiu digital. És així com s’arriba a la conclusió que la importància del procés de transformació rau en la capacitat de modificar els processos productius i els punts de vista en relació amb una situació i, en definitiva, d’aconseguir els canvis culturals per afrontar els diferents reptes.

L’adjectiu digital fa referència a l’ús de tecnologies digitals (entenent-les com el ‘conjunt de tecnologies fruit de l’ús d’eines sustentades en el món de les telecomunicacions i la computació i els seus’) per aconseguir la desitjada transformació. Ara bé, l’ús d’aquestes tecnologies en una transformació no sempre és constitutiu d’una transformació digital. En aquest cas, l’automatització mimètica de processos productius o de qualsevol tipus en els quals utilitzem eines digitals fent una simple substitució de suports no digitals per uns digitals no haurien de considerar-se transformació digital en si mateixos.

Per considerar que hi ha hagut una transformació digital, no és suficient amb introduir eines digitals, si bé aquestes són prescriptives per la pròpia naturalesa de la mena de transformació, ni tan sols amb automatitzar processos manuals, sinó que allò veritablement destacable és el valor afegit de revisar el procés transformat per generar eficiència i eficàcia, i millorar-lo.

Per la mateixa raó, es pot parlar de transformacions profundes, de valor afegit, en les quals no s’utilitzi cap eina digital, i són transformacions importants per a les empreses i els individus.

Un aspecte altament interessant introduït per autors com Kane (2015) o Schwertner (2017) és la cultura de la transformació unida a l’estratègia empresarial. Podríem estendre aquest concepte fora de l’àmbit empresarial i traslladar-lo a tots els àmbits de la societat: difícilment un procés de transformació que afecta profundament els processos quotidians (productius, socials, econòmics, etc.) tindrà èxit sense la convicció que la cultura del canvi per créixer està present en l’estratègia del negoci o de l’activitat.

Aquest aspecte és important respecte de la relació entre innovació i transformació (digital). Sembla obvi que una transformació ha de ser innovadora, però no és exactament així. En molts casos, la transformació es refereix a una innovació evolutiva o a la pròpia deriva del negoci o de l’activitat. En aquest sentit, la innovació es diferencia clarament del concepte de transformació digital. Per exemple, una transformació digital important és la inclusió d’un CRM en una empresa per controlar i gestionar el flux de vendes, o simplement, per gestionar els leads del negoci. La introducció d’un sistema de gestió digital és, per descomptat, un procés d’automatització, però sempre serà una transformació: necessàriament, els processos de negoci es revisen i, en nombrosos casos, es reconstrueixen.

Des d’aquest punt de vista, la innovació (en qualsevol de les seves formes o classificacions) apareix en cadascuna de les fases de tot procés de transformació; en el cas de la transformació digital, apareix de forma destacada en la mena d’eines que s’utilitzaran per transformar: les eines digitals.

Evitant traslladar les nombroses metodologies existents en el mercat per descriure un procés de transformació digital, sí que val la pena tenir en compte els trets principals que podem trobar en totes les propostes. Elena Gómez de Pozuelo (Expansión Economía Digital, 2015) va indicar que «la transformació digital passa per posar al client i a l’empleat en el centre de l’estratègia». En aquesta afirmació es reforça la necessitat d’incloure la transformació com a part de l’estratègia empresarial i, a més, des d’una visió on les persones (clients, empleats i, en general, l’ésser humà) se situen en el centre del procés, tant per ser protagonistes d’aquest com perquè els resultats se centrin en les persones.

De les diferents concepcions de transformació digital, es destaquen sis factors bàsics com a conseqüència de tot l’exposat i que cal tenir en compte per un procés efectiu:

1) La transformació s’ha de centrar en les persones, tenint en compte les seves habilitats i capacitats per assumir els reptes que es proposen, i no sols des del punt de vista del disseny de les propostes, sinó també des del punt de vista de la participació en els processos del canvi.
2) En el cas de la transformació digital, l’avaluació de les capacitats digitals dels diferents actors en el procés del canvi és bàsic: la utilització d’eines complexes requerirà formació i l’adequada capacitació (no sols digital, sinó també d’habilitats complementàries relacionades amb l’actitud) perquè siguin efectives.
3) Per ser real, tota transformació es basa en la revisió dels processos. No hi ha transformació (digital o no) sense una revisió profunda dels processos productius, sigui quina sigui la seva naturalesa. De fet, la transformació digital no es produeix sense una revisió profunda dels processos, buscant la seva excel·lència mitjançant el suport d’eines digitals. Primer, cal abstreure’s dels condicionants de les diferents possibilitats tecnològiques per, tot seguit, focalitzar-se en els processos.
4) La transformació digital no pot dur-se a terme sense l’aplicació de metodologies que permetin una evolució ajustada a les necessitats, respectuosa amb les persones i adaptada a l’operativa del dia a dia. Hi ha nombroses metodologies que usen diferents eines, però totes segueixen un esquema en base a quatre grans fases:
a) Revisió dels processos amb avaluació de la maduresa digital.
b) Construcció d’una estratègia adaptada a les necessitats específiques i selecció de les millors eines digitals.
c) Establiment d’una agenda digital i pla d’acció per l’execució dels projectes necessaris.
d) Constitució d’un sistema de revisió i millora contínua (moltes vegades en forma d’oficina de transformació integrada en l’empresa) per aconseguir un canvi cultural definitiu.
5) L’objectiu de tota transformació, també digital, és la consecució d’un canvi cultural. En el cas de les empreses, el que s’ha de pretendre a mitjà i llarg termini és canviar les dinàmiques i entrar en un cicle continu de transformacions, la qual cosa implicarà innovar constantment de manera controlada per estar sempre alineat amb les possibilitats que les noves eines puguin oferir. Aquest canvi cultural passa per organitzacions líquides i àgils, que incorporen la cultura de la innovació com a base dels seus processos de transformació contínua.
6) La transformació digital, en definitiva, tracta d’aconseguir millorar transformant mitjançant l’ús d’eines digitals que canvien constantment i que, per tant, han de ser revisades amb assiduïtat.

Segons Grosse (1996), «la transferència de tecnologia és el procés en el qual es transfereixen habilitats, coneixement, tecnologies, mètodes de fabricació, mostres de fabricació i instal·lacions entre els governs o les universitats i empreses privades per assegurar que els avenços científics i tecnològics siguin accessibles a un nombre d’usuaris més gran que puguin desenvolupar i explotar encara més aquestes tecnologies en nous productes i crear valor, processos, aplicacions, materials o serveis».

Més enllà d’aquesta definició, que deixa clar què és i quins objectius té la transferència en l’àmbit de la tecnologia, aquesta és una de les activitats clau perquè la labor de recerca, duta a terme majoritàriament en les institucions acadèmiques i centres especialitzats, es converteixi en innovació aplicada i, per tant, en font de transformació real.

La transferència de coneixement des de les entitats que es dediquen a la recerca en l’àmbit científic acadèmic és fonamental per alinear la innovació orientada a la transformació. Si bé en l’àmbit europeu, i més concretament en l’Estat espanyol, s’han creat en els últims anys instruments per impulsar la transferència tecnològica (des de 1988 hi ha a Espanya les Oficines de Transferència de Resultats de Recerca) i s’han articulat organismes específics com el SICTI (Sistema d’Informació sobre Ciència, Tecnologia i Innovació), la feina a fer perquè les tasques de recerca i desenvolupament es materialitzin en innovació efectiva, constitució d’empreses i transformació real encara s’antulla enorme.

De les diferents teories, es pot sintetitzar que la transferència tecnològica és una activitat que, tradicionalment, engloba vuit fases o tasques ben identificades:

1) Descobriment: inclou l’activitat investigadora pròpiament dita, la qual requereix les inversions adequades per aconseguir la consecució dels objectius buscats.
2) Documentació: es materialitza normalment en publicacions d’impacte de la comunitat científica, tot i que moltes vegades són desconegudes per a la població en general tret que es faci una labor de divulgació important.
3) Avaluació: fase en la qual s’examina el possible impacte de la implantació d’aquest descobriment, així com els seus efectes en la pràctica.
4) Protecció: fase en la qual s’asseguren les troballes mitjançant la gestió de la corresponent patent. Aquest és un pas fonamental perquè la recerca es converteixi en producte efectiu i es protegeixin els drets intel·lectuals i industrials.
5) Comercialització: la fase de la comercialització de la patent és un dels moments especialment crítics perquè és la materialització de les troballes en productes d’utilitat global.
6) Llicència: fase en la qual s’aconsegueix un acord amb els inversors interessats amb l’objectiu de posar en pràctica la innovació i el desenvolupament.
7) Desenvolupament: és la fase en la qual la companyia, una vegada té la llicència, posa en pràctica i desenvolupa el resultat extret de la recerca.
8) Explotació: és la fase en la qual els nous productes o serveis produïts mitjançant la posada en pràctica de la recerca es comercialitzen en el mercat i es generen rendiments.

En la societat digital, el gran repte és accelerar els processos de transferència per adaptar-los a la vertiginosa i constant evolució de les solucions digitals. Els temps que es manegen actualment des de les fases de recerca a la seva plasmació cada vegada són més curts i, per tant, més exigents. A això, s’uneix la necessària coordinació entre la innovació oberta aplicada a l’empresa, i la transferència i coordinació de les dues activitats.

La nova societat digital presenta un món líquid i global, però alhora replet de necessitats personalitzades per a cada individu i empresa; un món on la tecnologia digital s’obre pas per combinar-se amb tot allò existent i, sobretot, per oferir noves i inimaginables possibilitats. Saber distingir entre la innovació com la base de qualsevol procés de transformació i sempre present en la humanitat, la transformació digital, entesa com «el procés ordenat on s’apliquen de manera estratègica les millors pràctiques de la innovació», i la transferència com a procés que ha de ser cada vegada més efectiu, àgil i integrador, s’antulla clau en el decisiu i necessari canvi cultural.

Es tracta d’una societat que ha d’afrontar amb celeritat el canvi de mentalitat cap a organitzacions matricials no jeràrquiques, capaces d’absorbir processos de transferència deslligats de formalitats tradicionals i transformacions contínues immerses en cicles d’innovació constant. En definitiva, la transformació de la societat del segle XX a la del segle XXI implica un canvi de paradigma molt significatiu en la història de la humanitat.

ALAPIZCO, Samuel Joseph; VÁZQUEZ, Gerardo (2020). «Las Metodologías de Innovación Para el Desarrollo de Nuevos Productos: Un Enfoque al Consumidor». MAGDU. Mundo, Arquitectura, Diseño Gráfico y Urbanismo [en línia]. Disponible a: https://madgu.unison.mx/index.php/madgu/article/view/40/59#toc

BROWN, Tim; KÄTZ, Barry (2009). Change by Design: How Design Thinking Transforms Organizations and Inspires Innovation. Nova York: Harper Business.

CASTELLS, Manuel (2000). La era de la información: economía, sociedad y cultura. La sociedad red (vol. 1). Madrid: Alianza [en línia]. Disponible a: https://revolucioncantonaldotnet.files.wordpress.com/2018/02/volumen-1-la-sociedad-red.pdf

CHESBROUGH, Henry William (2003). Open Innovation: The New Imperative for Creating and Profiting from Technology. Boston: Harvard Business School Press.

CONVERSIS CONSULTING (s/d). «Comercialización de productos: herramientas y resultados». Conversis Consulting [en línia]. Disponible a: https://conversisconsulting.com/technology-marketing-framework/comercializacion-nuevos-productos/comercializacion-productos-herramientas-resultados/

DESIGN THINKING ESPAÑA (s/d). «Design Thinking. Descubre la metodología más potente de innovación». Design Thinking España [en línia]. Disponible a: https://designthinkingespaña.com

EXPANSIÓN ECONOMÍA DIGITAL (2015). «Gómez del Pozuelo: “La transformación digital pasa por poner al cliente y al empleado en el centro de la estrategia”». Expansión [en línia]. Disponible a: https://www.expansion.com/economia-digital/2015/11/30/565c359ae2704e37078b461e.html

GROSSE, Robert (1996). «International Technology Transfer in Services». Journal of International Business Studies, vol. 27, pàg. 781-800. DOI: https://doi.org/10.1057/palgrave.jibs.8490153

ISOTOOLS (s/d). «Nueva familia de Normas ISO 56000 para la gestión de la innovación». ISOTools [en línia]. Disponible a: https://www.isotools.org/2020/09/28/nueva-familia-de-normas-iso-56000-para-la-gestion-de-la-innovacion/

KANE, Gerald C.; PALMER, Doug; PHILLIPS, Ahn Nguyen; KIRON, David; BUCKLEY, Natasha (2015, juliol). «Strategy, Not Technology, Drives Digital Transformation». MIT Sloan Management Review y Deloitte University Press, 14(1-25) [en línia]. Disponible a: https://www2.deloitte.com/content/dam/Deloitte/fr/Documents/strategy/dup_strategy-not-technology-drives-digital-transformation.pdf

NAVARRO, Neus (2019). «Xavier Marcet: “La innovació està en la mirada, la tecnologia ve després”». VIAempresa [en línia]. Disponible a: https://www.viaempresa.cat/pais-valencia/xavier-marcet-innovacio-tecnologia_2103044_102.html

MINISTERI DE CIÈNCIA I INNOVACIÓ (2023). «Sistema de Información sobre Ciencia, Tecnología e Innovación (SICTI)». Ministeri de Ciència i Innovació [en línia]. Disponible a: https://www.ciencia.gob.es/Estrategias-y-Planes/Sistema-de-Informacion-sobre-Ciencia--Tecnologia-e-Innovacion--SICTI-.html

NACIONS UNIDES (s/d). «Influencia de las tecnologías digitales». Nacions Unides [en línia]. Disponible a: https://www.un.org/es/un75/impact-digital-technologies

OECD/Eurostat (2007). Oslo Manual: Guía para la recogida e interpretación de datos sobre innovación, 3ª edició. Madrid: Tragsa. DOI: https://doi.org/10.1787/9789264065659-es

RIES, Eric (2011). The Lean Startup: How Today’s Entrepreneurs Use Continuous Innovation to Create Radically Successful Businesses. Nova York: Crown Business.

SÁNCHEZ, Carmina; LASAGNA, Marcelo; MARCET, Xavier (2013). Innovación Pública: Un modelo de aportación de valor. Santiago de Xile: RIL Editores.

SCHWERTNER, Kassimira (2017). «Digital transformation of business». Trakia Journal of Sciences, vol. 15, supl. 1, pàg. 388-393. DOI: https://doi.org/10.15547/tjs.2017.s.01.065

STAGE-GATE INTERNATIONAL (2023). «¿Qué es el proceso de innovación?». Stage-Gate International [en línia]. Disponible a: https://www.stage-gate.la/que-es-proceso-innovacion/

UNE – ASSOCIACIÓ ESPANYOLA DE NORMALITZACIÓ (2021). «CTN 166 – Actividades de investigación, desarrollo tecnológico e innovación (I+D+i)». UNE Normalización Española [en línia]. Disponible a: https://www.une.org/encuentra-tu-norma/comites-tecnicos-de-normalizacion/comite?c=CTN%20166

VARMA, Tathagat (2015). Agile Product Development. How to Design Innovative Products That Create Customer Value. Califòrnia: Apress Berkeley. DOI: https://doi.org/10.1007/978-1-4842-1067-3

ZARAGOZA, Manuel (2014). «10 herramientas para mejorar la creatividad. Educar para el cambio [en línia]. Disponible a: https://educarparaelcambio.com/2014/03/01/10-herramientas-para-mejorar-la-creatividad/

MARTÍN LINEROS, Eduard. «Innovar, transformar i transferir». Oikonomics [en línia]. Maig 2023, núm. 20. ISSN 2330-9546. DOI. https://doi.org/10.7238/o.n20.2308

ODS