Aquest article analitza l’impacte de la doble transició ecològica i digital en la demanda de competències laborals, així com, les transformacions necessàries en els sistemes educatius per abordar aquests canvis de manera efectiva i equitativa. La reconfiguració dels processos productius genera una creixent necessitat de competències digitals, verdes i transversals. La digitalització impulsa la demanda d’habilitats tecnològiques avançades, com ara la programació, la gestió de dades i la intel·ligència artificial. Paral·lelament, la transició ecològica exigeix coneixements en energies renovables, economia circular, eficiència energètica i gestió ambiental. Ambdues transformacions també accentuen la importància de competències toves, com la capacitat d’adaptació, la resolució de problemes i la gestió del canvi.

A Catalunya i Espanya, l’evolució del mercat laboral subratlla la necessitat d’una formació transdisciplinària i contínua que integri aquestes noves exigències. Per afrontar aquests reptes, calen estratègies formatives innovadores, metodologies d’aprenentatge actiu i una col·laboració estreta entre empreses, institucions educatives i administracions públiques. Finalment, garantir una transició inclusiva és essencial per a evitar desigualtats i assegurar que els beneficis socials, econòmics i ambientals es distribueixin equitativament. L’èxit d’aquesta doble transició dependrà de la capacitat d’adaptació dels sistemes educatius i de la seva connexió amb les necessitats del mercat laboral.

Amb motiu de la celebració dels vint-i-cinc anys de la creació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), les autores aprofiten per reflexionar sobre l’evolució recent del mercat de treball a Espanya i les seves relacions laborals, així com els reptes de futur. Es tracta d’un període que s’inicia amb una llarga fase d’expansió de l’economia espanyola i finalitza amb la irrupció de la pandèmia de la covid-19. Enmig hi ha esdeveniments amb un rellevant efecte econòmic i laboral com: i) la deslocalització que ha acompanyat la globalització; ii) els moviments migratoris que ens han convertit en un país d’acollida; iii) el violent impacte que va comportar la Gran Recessió iniciada el 2008; iv) la Gran Pandèmia del 2020, i v) el procés de transformació tecnològica i digital en el qual estem immersos. Amb tot això, l’article no té vocació de passat i s’atura en l’anàlisi de dos grans reptes: la qualitat de l’ocupació, un desafiament present aquests darrers vint-i-cinc anys i que lluny de resoldre’s s’ha tornat més greu; i la seva digitalització, la gran prova de l’economia i la societat espanyola que pot representar un punt d’inflexió en la nostra estructura de l’ocupació.

La regulació del treball s'ha construït sobre una dicotomia assalariat i autònom, que està sent superada pel desenvolupament de noves formes d'ocupació. Entre aquestes destaquen les vinculades a nous models econòmics, com ara l'economia col·laborativa, en què les persones presten serveis amb un valor econòmic, però al marge dels mercats i dels models contractuals tradicionals. Aquestes modalitats de prestació de serveis troben un encaix defectuós en aquest model binari, per la qual cosa requereixen un marc regulador propi. L'objectiu d'aquest article és delimitar aquest problema i plantejar algunes possibles alternatives d'intervenció per resoldre'l.