Els darrers vint-i-cinc anys –del 1996 fins al 2021–, un seguit de fets han marcat l’evolució de l’economia: des de les transformacions vinculades a les noves tecnologies de la informació i la comunicació fins a la pandèmia de la covid-19, tot passant, entre altres, per la crisi financera i econòmica de la segona meitat de la primera dècada del segle XXI. En aquest article ens preguntem quin ha estat l’impacte dels fets succeïts en els últims vint-i-cinc anys en l’ensenyament de l’economia i si aquest també ha evolucionat amb la realitat econòmica o no, donant lloc a un mismatching entre l’economia i la realitat econòmica i social. Per analitzar-ho, en el primer apartat ens aproximarem a la missió social de «l’economista» com a formador de col·lectius molt diversos i, en el segon, reflexionarem sobre l’evolució de l’ensenyament de l’economia en la universitat. L’anàlisi ens porta a concloure que tot i que l’ensenyament de l’economia s’ha anat modificant al llarg del temps, aquest no ha experimentat canvis substancials en les últimes dècades. La manca de diversitat de pensament en els currículums d’economia s’uneix a una manca de diversitat entre pensadors i professionals destacats, la qual cosa es tradueix sovint tant en una visió incompleta per explicar la complexa realitat econòmica com en una manca d’interacció amb altres disciplines, especialment la de les ciències socials.
En el vint-i-cinquè aniversari del naixement de la Universitat Oberta de Catalunya i dels seus Estudis d’Economia i Empresa, un grup de professors de l’àmbit de turisme de la institució reflexionen sobre la situació actual del sector en un moment clau. D’una banda aporten les seves idees de quina ha estat l’evolució del turisme en els darrers vint-i-cinc anys i quins han estat els elements i els factors clau que han condicionat aquesta evolució fins avui. D’altra banda, a partir de la crisi generada pels efectes de la pandèmia, també deliberen per identificar possibles escenaris de futur i els factors clau que poden condicionar-lo.
Amb motiu de la celebració dels vint-i-cinc anys de la creació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), les autores aprofiten per reflexionar sobre l’evolució recent del mercat de treball a Espanya i les seves relacions laborals, així com els reptes de futur. Es tracta d’un període que s’inicia amb una llarga fase d’expansió de l’economia espanyola i finalitza amb la irrupció de la pandèmia de la covid-19. Enmig hi ha esdeveniments amb un rellevant efecte econòmic i laboral com: i) la deslocalització que ha acompanyat la globalització; ii) els moviments migratoris que ens han convertit en un país d’acollida; iii) el violent impacte que va comportar la Gran Recessió iniciada el 2008; iv) la Gran Pandèmia del 2020, i v) el procés de transformació tecnològica i digital en el qual estem immersos. Amb tot això, l’article no té vocació de passat i s’atura en l’anàlisi de dos grans reptes: la qualitat de l’ocupació, un desafiament present aquests darrers vint-i-cinc anys i que lluny de resoldre’s s’ha tornat més greu; i la seva digitalització, la gran prova de l’economia i la societat espanyola que pot representar un punt d’inflexió en la nostra estructura de l’ocupació.
Aquest article analitza la connexió que ha realitzat l’economia científica entre el desenvolupament econòmic i la sostenibilitat social. Partint de la idea clàssica del valor en el capitalisme, l’article revisa les principals aportacions que l’economia clàssica, neoclàssica, heterodoxa i les síntesis modernes han efectuat sobre la possibilitat d’un desenvolupament econòmic socialment sostenible. A partir d’aquesta revisió, s’arriba a la necessitat de construir una nova economia del valor sostenible i se n’analitzen les principals dimensions, especialment el paper que haurien de tenir les empreses, els mercats i el Govern. En la recerca sobre l’encaix entre les noves formes sostenibles de generar valor i els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), els resultats obtinguts són desfavorables. Els ODS han de modificar substancialment la seva aproximació i metodologia per poder avançar cap a un valor econòmic més sostenible socialment.
Airbnb es considera l'empresa de turisme de major valor en la història i és l'epítom de l'economia de plataforma en el turisme, un sector sumit en la crisi ocasionada per la pandèmia de la COVID-19. Aquest article presenta el context actual de la recerca internacional centrada en Airbnb i és per això que descriu l'origen, l'estat actual i la possible evolució de l'oferta de la plataforma durant i després de la pandèmia. Les dades de l'oferta mundial d'Airbnb el 2018, 2019 i 2020 s'han obtingut de la plataforma pel mètode d'extracció de dades web ('scraping'), les quals revelen que el creixement dinàmic de l'oferta d'allotjament es va detenir en el darrer any. En el transcurs de la pandèmia, l'oferta de la plataforma ha continuat registrant una dispersió geogràfica cap a mercats menys saturats i zones rurals. Els pisos i els apartaments sencers continuen sent cada cop més predominants en l'estructura de les ofertes llistades en la plataforma, mentre que el descens en el percentatge d'ofertes dels amfitrions amb ofertes múltiples indica una desacceleració en el procés de professionalització de l'oferta.
Aquest article examina alguns dels principals canvis registrats en la política de viatges, els estàndards i els protocols d’Airbnb des que es va iniciar la pandèmia de la COVID-19. Constitueix una reflexió sobre com el clima d’incertesa instal·lat des de la crisi sanitària mundial ha portat Airbnb a fomentar entre els seus usuaris noves actituds i valors relacionats amb la flexibilitat, l’adaptabilitat, la responsabilitat i el compromís a llarg termini. En particular, s’analitzen els nous protocols i mesures que han donat origen a una política uniforme i de transparència en les qüestions relacionades amb la salut i la seguretat, però també en les interaccions socials i els tipus de comunicació personal, i en el comportament diari dels amfitrions i els hostes d’Airbnb. També es posa en relleu la manera com els canvis aplicats a la plataforma han estat objecte de qüestionaments, expressats mitjançant algunes protestes en contra de les noves mesures, les quals van ser recollides per l’Airbnb Community Center. Finalment, es presenten algunes observacions sobre el desenvolupament futur del sistema d’hospitalitat d’Airbnb i les seves possibles conseqüències per als viatges i el turisme en escenaris postpandèmics.
La regulació del treball s'ha construït sobre una dicotomia assalariat i autònom, que està sent superada pel desenvolupament de noves formes d'ocupació. Entre aquestes destaquen les vinculades a nous models econòmics, com ara l'economia col·laborativa, en què les persones presten serveis amb un valor econòmic, però al marge dels mercats i dels models contractuals tradicionals. Aquestes modalitats de prestació de serveis troben un encaix defectuós en aquest model binari, per la qual cosa requereixen un marc regulador propi. L'objectiu d'aquest article és delimitar aquest problema i plantejar algunes possibles alternatives d'intervenció per resoldre'l.
Des de fa una dècada, les recerques relatives a l’economia col·laborativa i el consum col·laboratiu (CC) han anat en augment. Les recerques més importants realitzades s’han centrat en aquest concepte en particular. Aquest article busca reconsiderar el marc conceptual del consum col·laboratiu després de gairebé un lustre d’haver estat formulats els conceptes que van establir els seus fonaments, termes i límits. Per a això, ofereix una definició revisada i una avaluació de l’àmbit i els límits del concepte. Mitjançant la comparació amb altres formes d’intercanvi, explora si aquest continua vigent malgrat els reptes que avui es presenten.
La preocupació pel futur del treball és un tema recurrent cada vegada que es posa de manifest un procés de canvi disruptiu a la tecnologia. L’anàlisi econòmica ha evidenciat que la tecnologia no destrueix el treball, sinó que esbiaixa habilitats i destreses, i desplaça tasques, feines, ocupacions i persones. En general i a llarg termini, les conseqüències d’aquestes onades tecnològiques sobre el treball solen ser positives perquè es vinculen amb increments de la productivitat, nova activitat econòmica, més ocupació i millores salarials per a les persones que treballen a les empreses o als sectors d’activitat vinculats amb la innovació tecnològica. A més, aquests efectes positius solen compensar en el llarg termini els efectes de substitució del treball si les empreses, especialment per mitjà de les seves polítiques de recursos humans, actuen en forma de polítiques actives, que formen i recapaciten les persones desplaçades. Aquesta forma general d’interacció de la tecnologia amb el treball s’ha posat en entredit amb la recent onada digital caracteritzada, entre d’altres, per l’explosió de la robòtica intel·ligent. Segons alguns autors, el ritme de substitució del treball humà per part dels robots serà tan ràpid que difícilment es podrà compensar per la via habitual d’augments de la demanda i la productivitat. Altres autors defensen just el contrari, i emmarquen la dinàmica actual en el context de les interaccions tradicionals entre tecnologia i treball. Però la robòtica és treball no humà, té unes característiques molt particulars i dinàmiques, ofereix un ampli ventall de possibilitats d’utilització i, al mateix temps, també genera moltes pors. En aquest article analitzarem les implicacions causades pel treball de la nova robòtica, amb especial atenció cap a les repercussions per a la direcció i gestió de recursos humans.
L’addicció i la passió pel treball tenen una gran influència en la salut dels treballadors. En aquest estudi analitzem aquests conceptes amb la finalitat d'esbrinar si són el mateix o conceptes diferents, a més d'analitzar la capacitat predictiva d'algunes variables. Els participants en la investigació han estat 513 treballadors (48,1% homes, 51,9% dones), obtinguts mitjançant un mostreig no probabilístic. La prova de Fisher demostra que l'addicció al treball i la passió pel treball són constructes diferents. Es determina la capacitat predictiva de variables com la personalitat, l'engagement, l'autoeficàcia, l'Institut Català d'Oncologia (ICO), la satisfacció per la vida i l'estil de vida sobre l'addicció al treball i la passió pel treball. En conclusió, l'addicció al treball i la passió pel treball són conceptes diferents, que es poden predir mitjançant determinades variables (personalitat, engagement, autoeficacia, ICO, satisfacció per la vida i estil de vida).