Aquest document analitza la sostenibilitat del sistema de pensions a Espanya en el marc de l’estat del benestar. Es destaca que les pensions són fonamentals per proporcionar seguretat econòmica i reduir la pobresa entre la població jubilada. Malgrat això, s’alerta sobre la manca de recursos per afrontar les obligacions de pensions a llarg termini, amb l’envelliment de la població i altres factors demogràfics com a principals desafiaments.
Es subratlla que les tensions financeres del sistema de pensions espanyol són evidents, amb un augment constant de persones jubilades i de la despesa en pensions al llarg del temps, mentre que les afiliacions a la Seguretat Social tenen un comportament més volàtil.
Es posa de manifest la relació directa entre els canvis demogràfics, com l’envelliment de la població, la baixa taxa de fecunditat i la precarietat del sistema de pensions. S’apunta que les projeccions demogràfiques indiquen una proporció més gran de persones dependents respecte als contribuents actius, de manera que posa en qüestió la capacitat del sistema per mantenir beneficis adequats.
Per abordar aquests desafiaments, es proposa repensar l’estat del benestar i adoptar polítiques públiques sostenibles que promoguin una distribució equitativa dels recursos. Es destaca la importància d’incrementar l’edat de jubilació, allargar la vida laboral i vincular les pensions a l’esperança de vida.
Les universitats poden ser considerades un element clau per promoure el desenvolupament sostenible per mitjà de l’educació, la recerca, la innovació i el lideratge social. En aquest article, centrat en l’àmbit educatiu, discutim la necessitat de proporcionar als estudiants els coneixements i les habilitats necessàries per poder comprendre i abordar els reptes que planteja la sostenibilitat. Per això, serà molt important introduir la sostenibilitat –i també altres conceptes relacionats– en els currículums universitaris, i en especial en els ensenyaments d’Economia i Empresa, en els quals en aquests moments s’estan formant els futurs líders empresarials. És per això que l’article que es presenta té un doble objectiu, per una banda, donar resposta a la pregunta: què estem ensenyant sobre aquesta temàtica a les universitats i, en concret, en els ensenyaments d’ Economia i Empresa; i per altra banda: com ho estem integrant en els plans d’estudis. L’article fa un repàs en el temps de les principals matèries que han tractat aquesta temàtica –des de l’ètica empresarial fins als criteris ASG, passant per l’RSC– i planteja diferents estratègies per integrar aquests continguts en els plans d’estudis.
La responsabilitat social de les empreses i de les organitzacions cap als seus grups d’interès i cap al planeta ha evolucionat i canviat a mesura que també ho ha fet la geopolítica i l’economia global basada en la globalització de mercats i de capitals. El plantejament d’aquest treball és prospectiu, amb una aproximació a llarg termini. Es presenten quins són els principals reptes als quals empreses i societat s’enfronten en aquest moment i les tendències que des de les empreses, i think tanks internacionals, s’estan desenvolupant per afrontar aquests reptes. De la mateixa manera, la Unió Europea, amb la seva taxonomia, exigeix a les empreses un compliment superior de les premisses del Pacte Verd. La societat civil també és un element clau a l’hora d’exigir empreses més compromeses i capaces de generar respostes als reptes globals i locals. Això passa per tenir una educació que formi una ciutadania més conscient i empoderada, capaç d’exigir a les empreses que la seva activitat estigui alineada amb el desenvolupament sostenible.
La confluència de diferents factors està generant un acostament més gran de les empreses a la societat. D’una banda, la necessitat comercial d’establir canals permanents amb els consumidors exigeix a les empreses convertir-se en sistemes oberts i, amb això, l’assumpció d’obligacions ciutadanes amb la societat.
D’altra banda, la situació calamitosa del planeta està provocant una alarma general de perill que apel·la amb urgència a la col·laboració i al compromís de tots els agents socials, especialment de les organitzacions productives.
Per aconseguir-ho s’estan implementant enfocaments poderosos, com ara la responsabilitat social i la sostenibilitat, creats per generar una transició productiva que sigui beneficiosa per a tothom: societat, empreses i medi ambient. El pla d’acció ja està traçat amb un pacte aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides (Agenda 2030), amb un patró de govern empresarial consistent (ASG) i uns objectius realistes (ODS). Aquest recorregut, ordenat i ferm, permet compatibilitzar la conservació del planeta amb la qualitat de vida i el benestar social dels seus habitants.
Com assenyalen els estats membre en la resolució de l’Agenda 2030: «estem decidits a posar fi a la pobresa i a la fam arreu del món des d’ara fins al 2030, a combatre les desigualtats dins dels països i entre ells, a construir societats pacífiques, justes i inclusives, a protegir els drets humans i a promoure la igualtat entre els gèneres i l’empoderament de les dones i les nenes, i a garantir una protecció duradora del planeta i dels seus recursos naturals».
L’objectiu principal és implantar una nova societat sostenible que resolgui els greus problemes als quals ens ha portat la societat industrial, una societat comunitària justa i solidària que tingui en compte la salut i la concòrdia de la humanitat i el seu entorn de vida; en definitiva, una societat que empri la llibertat per al creixement de les persones, la igualtat per reconèixer-se com a semblants i la fraternitat per cuidar-se entre tots i totes.
L’acceleració del canvi climàtic que estem observant està desencadenant una de les crisis globals més profundes i amenaçadores per garantir un planeta just i habitable per als més de 8.000 milions d’habitants i per a la biosfera. La crisi climàtica és tan significativa i greu que ja es parla d’emergència climàtica. Ens trobem en un context global en què el traspàs dels límits planetaris, en particular els relacionats amb l’emergència climàtica, té uns efectes clars en el nostre dia a dia, especialment de manera desigual i injusta. Les organitzacions, en tota la seva diversitat, no poden eludir el debat necessari sobre com s’han d’adaptar al nou context d’emergència climàtica i com poden contribuir de manera efectiva a la mitigació i a l’adaptació, sense caure en el blanqueig verd. S’hauran de trobar noves mètriques, més enllà de les certificacions verdes actuals, que puguin capturar i incentivar la descarbonització i la transició ecològica de les organitzacions. Evidentment, això requereix un canvi profund en les lògiques de creixement econòmic continu que transcendeix les voluntats individuals de les organitzacions i requereix un profund canvi social, cultural i politicoeconòmic en les prioritats que tenim com a societat.
Partim de la definició del concepte de sostenibilitat de l’Informe Brundtland (1988) per analitzar-ne els aspectes clau i observar l’essència de la naturalesa humana. Ens adonem que la manera de satisfer les necessitats de les persones és clau per optimitzar la qualitat de vida, integrar-nos de nou en la natura i assolir els disset objectius de desenvolupament sostenible (ODS). L’estratègia que cal seguir és la cooperació entre les parts interessades apropant els llocs de residència, treball i consum per poder disposar d’espais de trobada en la proximitat dels barris, però també dins de les empreses, de les administracions públiques i de les entitats no lucratives. Atès que es tracta de satisfer les necessitats humanes bàsiques en la societat de consum que hem construït, identifiquem els indicadors de qualitat de vida que ens permeten analitzar la sostenibilitat de les organitzacions i dels productes al llarg del seu cicle de vida. L’aplicació dels indicadors de qualitat de vida pot ser bàsica en les nostres decisions individuals i col·lectives de compra quotidiana, tant pública com privada, per prendre consciència i per fer camí, amb pas ferm, cap a la sostenibilitat. També ens serà de gran utilitat per dissenyar polítiques públiques sostenibles, incloses les de contractació pública.
En una conjuntura socioeconòmica com l’actual és difícil entendre el futur de les organitzacions sense tenir en consideració la responsabilitat social. Veure aquest futur amb certes garanties d’èxit requereix mirar enrere per aprendre i agafar impuls. En aquest article es presenta l’evolució de la responsabilitat social durant els darrers vint-i-cinc anys, tot analitzant les iniciatives internacionals i nacionals, els instruments legislatius i el marc autoregulador, el progrés en el compromís i el nivell d’implicació de les organitzacions, així com les conseqüències de la covid-19. Es constata un avenç important, amb organitzacions que són cada vegada més conscients de l’impacte de les seves activitats i que prenen decisions socialment responsables més enllà de les obligacions legals. No obstant això, encara queda molta feina per fer en la gestió d’una responsabilitat social que garanteixi la sostenibilitat i el desenvolupament sostenible en el mitjà i llarg termini.
Coincidint amb la celebració dels vint-i-cinc anys de la UOC, el següent article pretén revisar les principals transformacions que han viscut les àrees bàsiques de les empreses al llarg dels últims cinc lustres. Per a això, hem comptat amb la participació de cinc professores i cinc professors dels estudis d’economia i empresa que ens han deixat unes pinzellades sobre alguns dels principals canvis que s’han produït durant aquest període i els reptes que queden d’ara endavant. Aquestes qüestions són les següents: el lideratge, la presa de decisions, la internacionalització, la digitalització, l’estratègia, l’adaptació al canvi, l’ètica, la responsabilitat social corporativa, la diversitat i la inclusió, la innovació en models de negoci i les finances
L’objectiu del present article és analitzar l’evolució de la funció logística en tres contextos diferents: passat, present i futur. Observant on va començar el concepte de logística i fins on ha arribat en l’actualitat, es poden entendre i anticipar millor les tendències i els reptes logístics del futur. Vivim una època en què la digitalització augmenta a un ritme frenètic, la qual cosa permet obtenir més dades, més transparència, més capacitat d’anticipar els canvis i més automatització dels processos. A part, la crisi sanitària provocada per la covid-19 ha accelerat l’ús de dispositius electrònics i d’eines en línia, com demostren les xifres d’increment del comerç electrònic (e-commerce) dels dos últims anys. No obstant això, la pandèmia també ha posat en relleu la necessitat de repensar el model logístic actual. Aspectes com la globalització, la sostenibilitat, la resiliència o la seguretat al llarg de tota la cadena de subministrament estan en dubte. En aquest context canviant, les habilitats i les competències dels professionals de la logística sens dubte marcaran l’èxit futur.
L’any 2015, l’Assemblea General de l’ONU va aprovar l’Agenda 2030. Va consensuar 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), la finalitat dels quals era repensar les pautes de desenvolupament arreu del planeta. Les ciutats, com a aglomeracions poblacionals i centres de producció, són actors directament interpel·lats. Els patrons de creixement seguits durant els darrers anys mostren una clara explosió de la seva trama urbana, i una ocupació del territori sense precedents. Tant és així que determinats sectors urbans degradats són abandonats en detriment de sectors de nova construcció ubicats a la perifèria urbana. Les connotacions d’aquest fenomen són múltiples, però és important centrar el focus en la insostenibilitat d’un model de creixement urbà sustentat en la promoció urbanística, l’ocupació del sòl i en unes infraestructures de transport que no han estat planificades de manera coordinada amb aquests projectes urbanístics. Amb tot, aquest article reflexiona sobre les externalitats d’aquest fenomen, i planteja algunes reflexions per ajudar a fer la transició cap a un model de ciutat més sostenible.