L’evolució de la durada de la jornada laboral és un dels determinants de la contribució del factor treball al creixement del producte de l’economia. La proposta de reducció de la jornada laboral sense modificar el salari en un context de digitalització de l’economia, augment de la productivitat i necessitat de millorar la conciliació del treball i la vida personal ha suscitat un gran interès en l’anàlisi de l’evolució que han seguit les hores treballades per ocupat a Espanya, i també les perspectives que, en un futur, es mantingui el perfil moderadament decreixent que aquesta variable ha mostrat en les últimes quatre dècades.

La reducció de la jornada laboral mitjana¹ a Espanya entre 1987 i 2023 (de 37 a 30,9 hores setmanals) reflecteix un conjunt de canvis estructurals de l’economia en aquest període, com l’augment del pes del sector serveis o l’embranzida de la parcialitat. La pandèmia va intensificar el descens de la jornada laboral mitjana, encara que posteriorment s’ha recuperat fins a reprendre la tendència de suau caiguda que seguia abans d’aquesta. En mitjana, les jornades laborals són ara al voltant d’una hora inferiors que abans de la crisi sanitària, si bé s’aprecien diferències entre branques. De cara al futur, factors com l’envelliment demogràfic, el pes creixent de les branques de serveis i la tendència a l’augment de la taxa de parcialitat suggereixen que es podria prolongar la tendència descendent en les hores per ocupat.

L’automatització és el procés de substitució de treball humà per màquines, i té l’objectiu de fer més eficients tasques determinades dels llocs de treball. Aquest article revisa els efectes del vincle entre l’automatització i la intel·ligència artificial (IA) sobre el treball de les persones. En principi, la millora constant de la IA i el seu ús cada cop més ampli han afavorit l’automatització d’un nombre cada vegada més gran de tasques, en particular les no rutinàries, que tradicionalment només podien ser fetes per persones. Això ha fet que moltes ocupacions, tant de baixa com d’alta qualificació, i molts treballadors s’hagin vist amenaçats de ser reemplaçats, i han perdut la cursa amb la tecnologia. No obstant això, una revisió dels efectes, feta pel que fa als habilitats, les ocupacions i els treballadors, ens assenyala que l’automatització encara està centrada a reemplaçar tasques i ocupacions rutinàries i de baixa qualificació. Si l’automatització i la IA són capaces d’impulsar l’eficiència fins al punt que es creïn més i millors llocs de treball, i si els treballadors adquireixen les habilitats per interactuar amb la IA, també és possible un futur de treball d’entesa entre persones i màquines.

A partir de l’estudi de les revolucions industrials anteriors, sabem que les conseqüències de les innovacions tecnològiques sobre l’ocupació depenen fonamentalment del grau de complementarietat de la nova tecnologia amb els treballadors. Fins ara, aquesta complementarietat ha beneficiat clarament els treballadors més qualificats (skill-biased technological change), però en el context actual els desenvolupaments recents de la intel·ligència artificial generativa podrien fer canviar aquesta situació. Aquest article té com a objectiu presentar breument quin és l’estat actual de la qüestió sobre aquest tema a partir de la revisió bibliogràfica de treballs acadèmics recents. La principal conclusió obtinguda és que l’evidència existent actualment sobre els efectes de la intel·ligència artificial sobre l’ocupació no mostra cap canvi significatiu en relació amb canvis tecnològics anteriors. Ara bé, si les tecnologies basades en la intel·ligència artificial continuen desenvolupant-se i adaptant-se a noves tasques, cal esperar que el seu efecte sigui molt més disruptiu, tot i que ara per ara és massa aviat per poder observar-lo. En tot cas, és imprescindible que els sistemes educatius tinguin la flexibilitat necessària per poder fer front a aquests canvis i poder respondre de manera adequada a les noves necessitats del mercat de treball.

La situació d’emergència sanitària provocada per la covid-19 ha reobert amb especial vigor el debat sobre l’impacte del teletreball en les condicions de treball, així com en les possibilitats que ofereix per a la conciliació. En vista de l’alt nivell d’implantació del teletreball entre les dones, es fa necessari reflexionar sobre l’impacte que l’ús d’aquesta modalitat de treball productiu pot tenir en elles i en altres aspectes de la vida quotidiana. L’extensió del treball a distància té implícita una amenaça per a les dones en la mesura que el teletreball pot impactar de manera especialment negativa en l’acompliment laboral de les dones i, al seu torn, això posaria en risc els avenços aconseguits durant les últimes dècades en matèria d’igualtat de gènere. Es fa necessària la regulació del treball a distància per no convertir el teletreball en un parany que faci recaure, encara més, sobre les dones el pes de la conciliació.

Aquest treball ofereix una descripció de les noves formes de treball, i posa l’accent principalment en els avantatges i desavantatges que impliquen tant per a empleats com per a ocupadors. Des de la perspectiva dels recursos humans, l’aparició d’aquests nous models de treball, i la seva convivència amb formes més tradicionals d’ocupació, plantegen reptes per als quals la gestió més tradicional de funcions clàssiques, com ara la planificació, l’avaluació del rendiment o la gestió de les carreres professionals, poden no ser suficients. Com que els avantatges que aporten aquestes noves formes de treball són evidents i la seva expansió és inevitable, només queda minimitzar alguns riscos implícits tant per als ocupadors com per als treballadors.

Amb motiu de la celebració dels vint-i-cinc anys de la creació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), les autores aprofiten per reflexionar sobre l’evolució recent del mercat de treball a Espanya i les seves relacions laborals, així com els reptes de futur. Es tracta d’un període que s’inicia amb una llarga fase d’expansió de l’economia espanyola i finalitza amb la irrupció de la pandèmia de la covid-19. Enmig hi ha esdeveniments amb un rellevant efecte econòmic i laboral com: i) la deslocalització que ha acompanyat la globalització; ii) els moviments migratoris que ens han convertit en un país d’acollida; iii) el violent impacte que va comportar la Gran Recessió iniciada el 2008; iv) la Gran Pandèmia del 2020, i v) el procés de transformació tecnològica i digital en el qual estem immersos. Amb tot això, l’article no té vocació de passat i s’atura en l’anàlisi de dos grans reptes: la qualitat de l’ocupació, un desafiament present aquests darrers vint-i-cinc anys i que lluny de resoldre’s s’ha tornat més greu; i la seva digitalització, la gran prova de l’economia i la societat espanyola que pot representar un punt d’inflexió en la nostra estructura de l’ocupació.

L’any 2015, l’Assemblea General de l’ONU va aprovar l’Agenda 2030. Va consensuar 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), la finalitat dels quals era repensar les pautes de desenvolupament arreu del planeta. Les ciutats, com a aglomeracions poblacionals i centres de producció, són actors directament interpel·lats. Els patrons de creixement seguits durant els darrers anys mostren una clara explosió de la seva trama urbana, i una ocupació del territori sense precedents. Tant és així que determinats sectors urbans degradats són abandonats en detriment de sectors de nova construcció ubicats a la perifèria urbana. Les connotacions d’aquest fenomen són múltiples, però és important centrar el focus en la insostenibilitat d’un model de creixement urbà sustentat en la promoció urbanística, l’ocupació del sòl i en unes infraestructures de transport que no han estat planificades de manera coordinada amb aquests projectes urbanístics. Amb tot, aquest article reflexiona sobre les externalitats d’aquest fenomen, i planteja algunes reflexions per ajudar a fer la transició cap a un model de ciutat més sostenible.

En aquest article s’ofereix un breu panorama de l’ocupació a les plataformes digitals de microtasques. Les principals qüestions revisades són: la lògica econòmica d’aquestes plataformes, la quantificació d’aquest tipus d’ocupació, i el perfil d’aquests treballadors i les seves condicions de treball. Es finalitza amb una breu reflexió sobre els desafiaments socials que planteja aquest nou tipus d’ocupació.