L’acceleració del canvi climàtic que estem observant està desencadenant una de les crisis globals més profundes i amenaçadores per garantir un planeta just i habitable per als més de 8.000 milions d’habitants i per a la biosfera. La crisi climàtica és tan significativa i greu que ja es parla d’emergència climàtica. Ens trobem en un context global en què el traspàs dels límits planetaris, en particular els relacionats amb l’emergència climàtica, té uns efectes clars en el nostre dia a dia, especialment de manera desigual i injusta. Les organitzacions, en tota la seva diversitat, no poden eludir el debat necessari sobre com s’han d’adaptar al nou context d’emergència climàtica i com poden contribuir de manera efectiva a la mitigació i a l’adaptació, sense caure en el blanqueig verd. S’hauran de trobar noves mètriques, més enllà de les certificacions verdes actuals, que puguin capturar i incentivar la descarbonització i la transició ecològica de les organitzacions. Evidentment, això requereix un canvi profund en les lògiques de creixement econòmic continu que transcendeix les voluntats individuals de les organitzacions i requereix un profund canvi social, cultural i politicoeconòmic en les prioritats que tenim com a societat.

Per a una estratègia de recuperació sostenible post-Covid-19, la humanitat s’enfronta a dos grans desafiaments: 1. Prosperitat justa: La creació d’una economia resiliente i justa que ofereixi prosperitat per a tots; 2. Salut pública i planetària: protegir la salut humana, juntament amb la reducció dels impactes ambientals per sota dels llindars dels límits planetaris, incloses les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La crisi del Covid-19 podria representar una oportunitat per a respostes que integrin diferents objectius, o un inconvenient si es prioritzen alguns sense considerar els seus impactes en els altres. Es necessiten nous tipus de solucions informades per garantir la sostenibilitat a llarg termini en termes socials, econòmics i ambientals. Aquest article aborda la qüestió de recerca: Com podrien els països desenvolupats gestionar una recuperació sostenible que proporcioni una bona vida per a tots dins de la salut pública i planetària? En primer lloc, argumenta que el creixement econòmic no és compatible amb la sostenibilitat ambiental. El keynesianismo verd es basa en la hipòtesi que el creixement econòmic pot desacoblar-se dels impactes ambientals, però això no ha succeït i és poc probable que succeeixi. En segon lloc, introdueix el decreixement com una alternativa al creixement verd. El decreixement desafia l’hegemonia del creixement econòmic i exigeix una reducció redistributiva democràticament dirigida de la producció i el consum als països industrialitzats com un mitjà per aconseguir la sostenibilitat ambiental, la justícia social i el benestar. En tercer lloc, traça l’evolució recent del terme decreixement, d’un eslògan activista a un concepte acadèmic. Finalment, demana una aliança d’alternatives que puguin fomentar una transformació socioecológica profundament radical.