L’hegemonia del model neoclàssic com a marc conceptual i analític per explicar les lògiques de funcionament del capitalisme ha fet que l’ètica que aquest model porta implícita –els criteris, comportaments dels actors... que es consideren millors o més adequats pel suposat bon funcionament del sistema– també hagi esdevingut hegemònica. Un d’aquests criteris o comportaments «ètics» és l’anomenada teoria de l’accionista (stockholder theory), segons la qual l’única responsabilitat d’una empresa és augmentar els beneficis per als accionistes. En aquest article, ens preguntem sobre la compatibilitat entre la vigència d’aquesta teoria –l’anàlisi empírica així ho indica– amb la demanda social a les empreses que aquestes actuïn amb una altra ètica, i també sobre com és més plausible avançar cap aquest canvi de valors.
Les universitats poden ser considerades un element clau per promoure el desenvolupament sostenible per mitjà de l’educació, la recerca, la innovació i el lideratge social. En aquest article, centrat en l’àmbit educatiu, discutim la necessitat de proporcionar als estudiants els coneixements i les habilitats necessàries per poder comprendre i abordar els reptes que planteja la sostenibilitat. Per això, serà molt important introduir la sostenibilitat –i també altres conceptes relacionats– en els currículums universitaris, i en especial en els ensenyaments d’Economia i Empresa, en els quals en aquests moments s’estan formant els futurs líders empresarials. És per això que l’article que es presenta té un doble objectiu, per una banda, donar resposta a la pregunta: què estem ensenyant sobre aquesta temàtica a les universitats i, en concret, en els ensenyaments d’ Economia i Empresa; i per altra banda: com ho estem integrant en els plans d’estudis. L’article fa un repàs en el temps de les principals matèries que han tractat aquesta temàtica –des de l’ètica empresarial fins als criteris ASG, passant per l’RSC– i planteja diferents estratègies per integrar aquests continguts en els plans d’estudis.
La responsabilitat social de les empreses i de les organitzacions cap als seus grups d’interès i cap al planeta ha evolucionat i canviat a mesura que també ho ha fet la geopolítica i l’economia global basada en la globalització de mercats i de capitals. El plantejament d’aquest treball és prospectiu, amb una aproximació a llarg termini. Es presenten quins són els principals reptes als quals empreses i societat s’enfronten en aquest moment i les tendències que des de les empreses, i think tanks internacionals, s’estan desenvolupant per afrontar aquests reptes. De la mateixa manera, la Unió Europea, amb la seva taxonomia, exigeix a les empreses un compliment superior de les premisses del Pacte Verd. La societat civil també és un element clau a l’hora d’exigir empreses més compromeses i capaces de generar respostes als reptes globals i locals. Això passa per tenir una educació que formi una ciutadania més conscient i empoderada, capaç d’exigir a les empreses que la seva activitat estigui alineada amb el desenvolupament sostenible.
La confluència de diferents factors està generant un acostament més gran de les empreses a la societat. D’una banda, la necessitat comercial d’establir canals permanents amb els consumidors exigeix a les empreses convertir-se en sistemes oberts i, amb això, l’assumpció d’obligacions ciutadanes amb la societat.
D’altra banda, la situació calamitosa del planeta està provocant una alarma general de perill que apel·la amb urgència a la col·laboració i al compromís de tots els agents socials, especialment de les organitzacions productives.
Per aconseguir-ho s’estan implementant enfocaments poderosos, com ara la responsabilitat social i la sostenibilitat, creats per generar una transició productiva que sigui beneficiosa per a tothom: societat, empreses i medi ambient. El pla d’acció ja està traçat amb un pacte aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides (Agenda 2030), amb un patró de govern empresarial consistent (ASG) i uns objectius realistes (ODS). Aquest recorregut, ordenat i ferm, permet compatibilitzar la conservació del planeta amb la qualitat de vida i el benestar social dels seus habitants.
Com assenyalen els estats membre en la resolució de l’Agenda 2030: «estem decidits a posar fi a la pobresa i a la fam arreu del món des d’ara fins al 2030, a combatre les desigualtats dins dels països i entre ells, a construir societats pacífiques, justes i inclusives, a protegir els drets humans i a promoure la igualtat entre els gèneres i l’empoderament de les dones i les nenes, i a garantir una protecció duradora del planeta i dels seus recursos naturals».
L’objectiu principal és implantar una nova societat sostenible que resolgui els greus problemes als quals ens ha portat la societat industrial, una societat comunitària justa i solidària que tingui en compte la salut i la concòrdia de la humanitat i el seu entorn de vida; en definitiva, una societat que empri la llibertat per al creixement de les persones, la igualtat per reconèixer-se com a semblants i la fraternitat per cuidar-se entre tots i totes.
L’acceleració del canvi climàtic que estem observant està desencadenant una de les crisis globals més profundes i amenaçadores per garantir un planeta just i habitable per als més de 8.000 milions d’habitants i per a la biosfera. La crisi climàtica és tan significativa i greu que ja es parla d’emergència climàtica. Ens trobem en un context global en què el traspàs dels límits planetaris, en particular els relacionats amb l’emergència climàtica, té uns efectes clars en el nostre dia a dia, especialment de manera desigual i injusta. Les organitzacions, en tota la seva diversitat, no poden eludir el debat necessari sobre com s’han d’adaptar al nou context d’emergència climàtica i com poden contribuir de manera efectiva a la mitigació i a l’adaptació, sense caure en el blanqueig verd. S’hauran de trobar noves mètriques, més enllà de les certificacions verdes actuals, que puguin capturar i incentivar la descarbonització i la transició ecològica de les organitzacions. Evidentment, això requereix un canvi profund en les lògiques de creixement econòmic continu que transcendeix les voluntats individuals de les organitzacions i requereix un profund canvi social, cultural i politicoeconòmic en les prioritats que tenim com a societat.
Partim de la definició del concepte de sostenibilitat de l’Informe Brundtland (1988) per analitzar-ne els aspectes clau i observar l’essència de la naturalesa humana. Ens adonem que la manera de satisfer les necessitats de les persones és clau per optimitzar la qualitat de vida, integrar-nos de nou en la natura i assolir els disset objectius de desenvolupament sostenible (ODS). L’estratègia que cal seguir és la cooperació entre les parts interessades apropant els llocs de residència, treball i consum per poder disposar d’espais de trobada en la proximitat dels barris, però també dins de les empreses, de les administracions públiques i de les entitats no lucratives. Atès que es tracta de satisfer les necessitats humanes bàsiques en la societat de consum que hem construït, identifiquem els indicadors de qualitat de vida que ens permeten analitzar la sostenibilitat de les organitzacions i dels productes al llarg del seu cicle de vida. L’aplicació dels indicadors de qualitat de vida pot ser bàsica en les nostres decisions individuals i col·lectives de compra quotidiana, tant pública com privada, per prendre consciència i per fer camí, amb pas ferm, cap a la sostenibilitat. També ens serà de gran utilitat per dissenyar polítiques públiques sostenibles, incloses les de contractació pública.
La diversitat i la inclusió continuen sent qüestions presents en les agendes de les organitzacions actuals. Malgrat els importants avenços entorn de la gestió de les diferències de les plantilles, encara queden reptes per afrontar per, realment, aconseguir organitzacions del tot inclusives. La gestió de la diversitat es configura com el factor clau d’èxit en el reconeixement i la integració de les diferències dels empleats i empleades, per la qual cosa resulta particularment rellevant que les empreses prenguin consciència de la necessitat de millorar la seva capacitat de gestió en aquest àmbit. Aquest article planteja una revisió de la literatura sobre els termes de diversitat i inclusió, l’anàlisi dels principals efectes que tenen i la seva gestió, i l’estudi del cas específic de la diversitat funcional. En l’últim apartat de l’article, es proporciona una secció de conclusions.