Els darrers vint-i-cinc anys –del 1996 fins al 2021–, un seguit de fets han marcat l’evolució de l’economia: des de les transformacions vinculades a les noves tecnologies de la informació i la comunicació fins a la pandèmia de la covid-19, tot passant, entre altres, per la crisi financera i econòmica de la segona meitat de la primera dècada del segle XXI. En aquest article ens preguntem quin ha estat l’impacte dels fets succeïts en els últims vint-i-cinc anys en l’ensenyament de l’economia i si aquest també ha evolucionat amb la realitat econòmica o no, donant lloc a un mismatching entre l’economia i la realitat econòmica i social. Per analitzar-ho, en el primer apartat ens aproximarem a la missió social de «l’economista» com a formador de col·lectius molt diversos i, en el segon, reflexionarem sobre l’evolució de l’ensenyament de l’economia en la universitat. L’anàlisi ens porta a concloure que tot i que l’ensenyament de l’economia s’ha anat modificant al llarg del temps, aquest no ha experimentat canvis substancials en les últimes dècades. La manca de diversitat de pensament en els currículums d’economia s’uneix a una manca de diversitat entre pensadors i professionals destacats, la qual cosa es tradueix sovint tant en una visió incompleta per explicar la complexa realitat econòmica com en una manca d’interacció amb altres disciplines, especialment la de les ciències socials.

L’article analitza la geopolítica de l’energia en el marc del sistema capitalista des d’una perspectiva històrica. En la primera secció, explica el naixement de la geopolítica de l’energia (una determinada geografia de l’energia i relacions entre els estats), i argumenta que aquest és un fet associat amb l’energia fòssil i que es fonamenta en el manteniment de l’hegemonia, per mor del control territorial de les fonts energètiques (o fluxos energètics) i la seva mercantilització. Desprès d’un breu repàs per la geopolítica del petroli, l’article especula sobre quina podria ser la geopolítica de les renovables en el capitalisme del segle xxi. La principal conclusió és que, a causa de les característiques intrínseques de les fonts renovables, el tipus de geopolítica que s’estableixi serà el fruit d’una elecció. La qüestió és si aquesta elecció anirà encaminada també a utilitzar les relacions energètiques internacionals com a substrat per a l’hegemonia mundial i el finançament del sistema.

Per a una estratègia de recuperació sostenible post-Covid-19, la humanitat s’enfronta a dos grans desafiaments: 1. Prosperitat justa: La creació d’una economia resiliente i justa que ofereixi prosperitat per a tots; 2. Salut pública i planetària: protegir la salut humana, juntament amb la reducció dels impactes ambientals per sota dels llindars dels límits planetaris, incloses les emissions de gasos d’efecte hivernacle. La crisi del Covid-19 podria representar una oportunitat per a respostes que integrin diferents objectius, o un inconvenient si es prioritzen alguns sense considerar els seus impactes en els altres. Es necessiten nous tipus de solucions informades per garantir la sostenibilitat a llarg termini en termes socials, econòmics i ambientals. Aquest article aborda la qüestió de recerca: Com podrien els països desenvolupats gestionar una recuperació sostenible que proporcioni una bona vida per a tots dins de la salut pública i planetària? En primer lloc, argumenta que el creixement econòmic no és compatible amb la sostenibilitat ambiental. El keynesianismo verd es basa en la hipòtesi que el creixement econòmic pot desacoblar-se dels impactes ambientals, però això no ha succeït i és poc probable que succeeixi. En segon lloc, introdueix el decreixement com una alternativa al creixement verd. El decreixement desafia l’hegemonia del creixement econòmic i exigeix una reducció redistributiva democràticament dirigida de la producció i el consum als països industrialitzats com un mitjà per aconseguir la sostenibilitat ambiental, la justícia social i el benestar. En tercer lloc, traça l’evolució recent del terme decreixement, d’un eslògan activista a un concepte acadèmic. Finalment, demana una aliança d’alternatives que puguin fomentar una transformació socioecológica profundament radical.

Durant les últimes quatre dècades, el centre del poder econòmic ha passat de la indústria a les finances. Com a part d’aquesta tendència, la ‘financerització’ del sector de l’aigua ha afegit una nova capa de complexitat al cicle hidrosocial, testimoni de l’aparició de nous actors financers, lògiques i instruments de finançament. Aquest canvi ha remodelat profundament la relació entre les infraestructures i empreses que intervenen en un bé essencial com l’aigua, la ciutadania, els altres usuaris de l’aigua i el medi ambient. En aquest article, i basant-me en treballs previs, presento de manera resumida els debats entorn de la financerització del cicle hídric, per mitjà de l’exemple de la provisió i del desenvolupament de noves infraestructures hídriques financeritzades a la ciutat de Londres.

El full de ruta cap a una economia descarbonitzada el 2050 de la Unió Europea planteja que l’objectiu de la política energètica i mediambiental de la Unió Europea és aconseguir reduir les emissions de CO₂, de cara al 2050, a un nivell inferior al 80% del nivell d’emissions de 1990. Aquest article explicarà, en el seu primer apartat, que aquest objectiu de descarbonització no vol dir apostar per una transició energètica cap a les fonts renovables sinó un canvi en el tipus i localització de fonts fòssils –«netes»– utilitzades. En el segon apartat es mostrarà que les inversions, infraestructures i tractats que es proposen per a dur a terme aquesta transformació conduiran a la creació de grans monopolis energètics i a la regionalització de l’espai geoenergètic europeu. Finalment, conclourem dient que si no s’apliquen mesures per a compensar el poder dels monopolis el que crearan aquestes reformes seran unes baronies energètiques en el si de l’espai europeu.

Les indústries de xarxa han experimentat canvis molt importants en les darreres tres dècades a tot el món, i previsiblement en seguiran experimentant, impulsades per canvis tecnològics i econòmics i també per les lluites de grups d'interès emmarcades per paràmetres institucionals i ideològics. A la Unió Europea els canvis han anat acompanyats per una creixent implicació del nivell comunitari, sense arribar a la creació de xarxes europees. Paradoxalment, pot ser beneficiós per a la resolució dels dilemes que es presenten en el sector elèctric que no estigui massa desenvolupat un demos europeu, aspecte que es presenta problemàtic des d'altres punts de vista. Un demos europeu consolidat implicaria l'existència d'una arena política europea consolidada, amb una opinió pública europea, uns partits polítics europeus, uns lobbys operant en l'àmbit europeu... La raó per la qual aquesta falta de desenvolupament del demos europeu pot ser favorable en sectors com l'elèctric o el de telecomunicacions és que això permetria despolititzar les intervencions públiques en aquest tipus de sectors . Tot i que la Unió Europea ha tingut ja un paper important augmentant la competència en aquests sectors, pot tenir-ne un altre de molt més important en el futur avançant cap a un autèntic mercat integrat on existeixin xarxes realment d'abast europeu.