L’hegemonia del model neoclàssic com a marc conceptual i analític per explicar les lògiques de funcionament del capitalisme ha fet que l’ètica que aquest model porta implícita –els criteris, comportaments dels actors... que es consideren millors o més adequats pel suposat bon funcionament del sistema– també hagi esdevingut hegemònica. Un d’aquests criteris o comportaments «ètics» és l’anomenada teoria de l’accionista (stockholder theory), segons la qual l’única responsabilitat d’una empresa és augmentar els beneficis per als accionistes. En aquest article, ens preguntem sobre la compatibilitat entre la vigència d’aquesta teoria –l’anàlisi empírica així ho indica– amb la demanda social a les empreses que aquestes actuïn amb una altra ètica, i també sobre com és més plausible avançar cap aquest canvi de valors.

L’acceleració del canvi climàtic que estem observant està desencadenant una de les crisis globals més profundes i amenaçadores per garantir un planeta just i habitable per als més de 8.000 milions d’habitants i per a la biosfera. La crisi climàtica és tan significativa i greu que ja es parla d’emergència climàtica. Ens trobem en un context global en què el traspàs dels límits planetaris, en particular els relacionats amb l’emergència climàtica, té uns efectes clars en el nostre dia a dia, especialment de manera desigual i injusta. Les organitzacions, en tota la seva diversitat, no poden eludir el debat necessari sobre com s’han d’adaptar al nou context d’emergència climàtica i com poden contribuir de manera efectiva a la mitigació i a l’adaptació, sense caure en el blanqueig verd. S’hauran de trobar noves mètriques, més enllà de les certificacions verdes actuals, que puguin capturar i incentivar la descarbonització i la transició ecològica de les organitzacions. Evidentment, això requereix un canvi profund en les lògiques de creixement econòmic continu que transcendeix les voluntats individuals de les organitzacions i requereix un profund canvi social, cultural i politicoeconòmic en les prioritats que tenim com a societat.

L'economia col·laborativa ha emergit amb molta força en una àmplia diversitat de sectors productius (mobilitat, turisme, finances, etc.). Aquesta aproximació col·laborativa està demostrant ser eficient des d'un punt de vista de gestió del negoci, alhora que ofereix oportunitats d'intercanvi de valor als ciutadans (dotant-los de més autonomia) i redueix la petjada ecològica en molts casos. Tot i aquestes virtuts difícils de negar, cal revisar amb una mirada crítica i constructiva si les empreses d'economia col·laborativa ajuden també a canviar els valors de la societat o si només es limiten a fer el capitalisme més eficient. Per a l'anàlisi que fem en aquest article: a) discriminem l'àmplia diversitat d'actors de l'economia col·laborativa segons el seu propòsit, i b) presentem tres línies d'exploració que han guanyat interès en l'últim any (Sharing Business Model Compass, el cooperativisme de plataforma i l'economia col·laborativa procomú). Estem en un moment crític per a acompanyar l'evolució de l'economia col·laborativa cap a la millor versió possible. És un tema complex que no ha de ser, ni pot ser, simplificat.

D'ençà de la dècada de 1980, proliferen arreu del món les iniciatives socioeconòmiques regides per lògiques diferents de l'acumulació, el màxim benefici i el consumisme, pròpies de l'economia capitalista. Aquestes noves iniciatives apareixen en tot el cicle econòmic: la gestió dels recursos, la producció, la comercialització, el consum, el sistema financer, la distribució de l'excedent i la circulació monetària. Una de les maneres més esteses d'anomenar-les és economia social i solidària, i en el futur poden esdevenir una alternativa a l'economia dominant.