En la recerca constant d’una vida més plena i satisfactòria, l’ésser humà ha descobert que un dels camins més efectius és mitjançant la vida en comunitat. La vida en comunitat és molt més que simplement habitar un mateix espai físic. Implica un compromís compartit cap al benestar col·lectiu, en què cada individu troba no només suport emocional, sinó també oportunitats per créixer i desenvolupar-se plenament. En aquest article, explorarem com la interacció social, la col·laboració i el sentit de pertinença a un grup poden influir de manera significativa en la nostra qualitat de vida i felicitat, i centrarem la nostra atenció en un model particular: el cohousing.

A partir del que aporta la psicologia positiva, l’autora considera que el benestar personal és una combinació entre el cultiu positiu i responsable dels pensaments, emocions i accions propis, de les relacions que mantenim amb les altres persones i el sentit que li donem a la nostra existència pròpia.

L’article proporciona la comprensió de tots aquests àmbits i com contribueixen a l’estat general de benestar personal, des del convenciment que la responsabilitat d’aquest benestar és una decisió personal i ens correspon a cadascun de nosaltres adonar-nos de la seva importància.

Encara que la hisenda pública, entesa com una organització de l’activitat financera del sector públic, en el seu doble vessant d’ingressos i despeses, es pot considerar tan antiga com els primers estats organitzats, inicialment, s’havia orientat al desenvolupament i finançament d’activitats relatives a la seguretat exterior, a l’ordre intern, al sistema de justícia i a les despeses relatives al manteniment de la prefectura de l’estat.

Es va haver d’esperar a la fi del segle XIX, i amb més precisió, a l’etapa entre les dues guerres mundials (fonamentalment al final de l’última) perquè aparegués el Welfare State, l’estat del benestar, tal com el coneixem en els nostres dies. La intervenció estatal ha estat especialment rellevant en: les pensions i transferències públiques; els serveis públics en sanitat; l’educació i altres qüestions socials; les normes de protecció de treballadors; els consumidors i ciutadans en general; i les polítiques orientades a incentivar la creació i l’accés a l’ocupació, tant pública com privada.

No obstant això, l’evolució del sector públic necessària per mantenir l’estat del benestar ha mostrat una tendència molt marcada orientada al creixement, que no ha estat acompanyada de la millora, quantitativa i qualitativa dels béns i serveis públics oferts. Al llarg de les últimes dècades, l’estudi d’aquestes qüestions ha permès identificar una sèrie de variables, pròpies del funcionament del mateix sistema democràtic i de la burocràcia, que n’expliquen el creixement poc eficient, i que cal identificar i corregir per obtenir un estat del benestar just i eficient.

Aquest document analitza la sostenibilitat del sistema de pensions a Espanya en el marc de l’estat del benestar. Es destaca que les pensions són fonamentals per proporcionar seguretat econòmica i reduir la pobresa entre la població jubilada. Malgrat això, s’alerta sobre la manca de recursos per afrontar les obligacions de pensions a llarg termini, amb l’envelliment de la població i altres factors demogràfics com a principals desafiaments.

Es subratlla que les tensions financeres del sistema de pensions espanyol són evidents, amb un augment constant de persones jubilades i de la despesa en pensions al llarg del temps, mentre que les afiliacions a la Seguretat Social tenen un comportament més volàtil.

Es posa de manifest la relació directa entre els canvis demogràfics, com l’envelliment de la població, la baixa taxa de fecunditat i la precarietat del sistema de pensions. S’apunta que les projeccions demogràfiques indiquen una proporció més gran de persones dependents respecte als contribuents actius, de manera que posa en qüestió la capacitat del sistema per mantenir beneficis adequats.

Per abordar aquests desafiaments, es proposa repensar l’estat del benestar i adoptar polítiques públiques sostenibles que promoguin una distribució equitativa dels recursos. Es destaca la importància d’incrementar l’edat de jubilació, allargar la vida laboral i vincular les pensions a l’esperança de vida.

El sistema d’educació espanyol, com el d’altres països, separa l’alumnat en dos tipus d’escoles: les públiques i les privades (concertades o no). A les escoles privades accedeixen, majoritàriament, els descendents de les famílies amb més recursos. Aquest article explica com aquest sistema dual és generador i reproductor de desigualtats; valora les possibilitats de substituir aquest model per un de completament públic; i discuteix propostes alternatives: modificacions fiscals, el xec escolar i la introducció de mesures de discriminació positiva com a mètode de compensació social, en forma de reserva de places de treball en les empreses privades i en les administracions públiques per a les persones formades en institucions públiques.

En aquest article s’examina críticament l’adequació del producte intern brut (PIB) com a indicador exclusiu del benestar econòmic i social, i es proposa la necessitat d’integrar enfocaments més holístics en l’avaluació del progrés. S’argumenta que, si bé el PIB reflecteix la capacitat econòmica d’una nació, no aborda aspectes fonamentals com els impactes ambientals, els drets humans i les variables culturals. S’esmenta l’adopció de la felicitat nacional bruta (FNB) per països com Bhutan i Myanmar com un enfocament pioner que avalua la qualitat de vida des de perspectives holístiques i psicològiques, i es distingeix significativament del PIB tradicional. A més, es discuteix l’índex de desenvolupament humà (IDH) com un indicador més inclusiu, que incorpora dimensions com l’esperança de vida, l’educació i el nivell d’ingressos, i proporciona així una mètrica més integral del progrés humà. Aquest enfocament contrasta amb les limitacions del PIB en oferir un panorama més complet del desenvolupament humà. Per tant, l’article advoca per un nou paradigma econòmic que transcendeixi l’enfocament tradicional del PIB i busqui una comprensió més exhaustiva i sostenible del benestar humà, i s’adapta als desafiaments i oportunitats del segle XXI.

Els darrers vint-i-cinc anys –del 1996 fins al 2021–, un seguit de fets han marcat l’evolució de l’economia: des de les transformacions vinculades a les noves tecnologies de la informació i la comunicació fins a la pandèmia de la covid-19, tot passant, entre altres, per la crisi financera i econòmica de la segona meitat de la primera dècada del segle XXI. En aquest article ens preguntem quin ha estat l’impacte dels fets succeïts en els últims vint-i-cinc anys en l’ensenyament de l’economia i si aquest també ha evolucionat amb la realitat econòmica o no, donant lloc a un mismatching entre l’economia i la realitat econòmica i social. Per analitzar-ho, en el primer apartat ens aproximarem a la missió social de «l’economista» com a formador de col·lectius molt diversos i, en el segon, reflexionarem sobre l’evolució de l’ensenyament de l’economia en la universitat. L’anàlisi ens porta a concloure que tot i que l’ensenyament de l’economia s’ha anat modificant al llarg del temps, aquest no ha experimentat canvis substancials en les últimes dècades. La manca de diversitat de pensament en els currículums d’economia s’uneix a una manca de diversitat entre pensadors i professionals destacats, la qual cosa es tradueix sovint tant en una visió incompleta per explicar la complexa realitat econòmica com en una manca d’interacció amb altres disciplines, especialment la de les ciències socials.

En el vint-i-cinquè aniversari del naixement de la Universitat Oberta de Catalunya i dels seus Estudis d’Economia i Empresa, un grup de professors de l’àmbit de turisme de la institució reflexionen sobre la situació actual del sector en un moment clau. D’una banda aporten les seves idees de quina ha estat l’evolució del turisme en els darrers vint-i-cinc anys i quins han estat els elements i els factors clau que han condicionat aquesta evolució fins avui. D’altra banda, a partir de la crisi generada pels efectes de la pandèmia, també deliberen per identificar possibles escenaris de futur i els factors clau que poden condicionar-lo.

Amb motiu de la celebració dels vint-i-cinc anys de la creació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), les autores aprofiten per reflexionar sobre l’evolució recent del mercat de treball a Espanya i les seves relacions laborals, així com els reptes de futur. Es tracta d’un període que s’inicia amb una llarga fase d’expansió de l’economia espanyola i finalitza amb la irrupció de la pandèmia de la covid-19. Enmig hi ha esdeveniments amb un rellevant efecte econòmic i laboral com: i) la deslocalització que ha acompanyat la globalització; ii) els moviments migratoris que ens han convertit en un país d’acollida; iii) el violent impacte que va comportar la Gran Recessió iniciada el 2008; iv) la Gran Pandèmia del 2020, i v) el procés de transformació tecnològica i digital en el qual estem immersos. Amb tot això, l’article no té vocació de passat i s’atura en l’anàlisi de dos grans reptes: la qualitat de l’ocupació, un desafiament present aquests darrers vint-i-cinc anys i que lluny de resoldre’s s’ha tornat més greu; i la seva digitalització, la gran prova de l’economia i la societat espanyola que pot representar un punt d’inflexió en la nostra estructura de l’ocupació.

Aquest article analitza la connexió que ha realitzat l’economia científica entre el desenvolupament econòmic i la sostenibilitat social. Partint de la idea clàssica del valor en el capitalisme, l’article revisa les principals aportacions que l’economia clàssica, neoclàssica, heterodoxa i les síntesis modernes han efectuat sobre la possibilitat d’un desenvolupament econòmic socialment sostenible. A partir d’aquesta revisió, s’arriba a la necessitat de construir una nova economia del valor sostenible i se n’analitzen les principals dimensions, especialment el paper que haurien de tenir les empreses, els mercats i el Govern. En la recerca sobre l’encaix entre les noves formes sostenibles de generar valor i els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), els resultats obtinguts són desfavorables. Els ODS han de modificar substancialment la seva aproximació i metodologia per poder avançar cap a un valor econòmic més sostenible socialment.