Actualment, les xarxes socials s'han convertit en una de les principals eines de màrqueting de les empreses, però a més de ser una excel·lent eina per a gestionar la relació entre client i empresa, aquestes institucions les utilitzen també per a molts altres propòsits. En aquest article s'analitzen aquests altres usos.

Les xarxes socials tenen un paper molt rellevant com a substrat sobre el qual es produeixen la majoria dels processos relacionats amb la transmissió d'informació i la generació i transferència de coneixement. La gestió del coneixement, que té com una de les seves funcions aconseguir optimitzar aquests processos a les organitzacions, ha de tenir en compte aquesta funció essencial de les xarxes socials. En aquest article descrivim alguns dels mecanismes concrets pels quals l'estructura de les xarxes socials influeix en l'efectivitat de la transmissió d'informació i també de la creació i transferència de coneixement. A partir d'això es poden deduir algunes consideracions sobre les característiques de les xarxes socials que són més indicades en cada cas per a la consecució dels objectius de l'organització. La gestió del coneixement ha de saber utilitzar les xarxes existents i, si és possible, aconseguir que aquestes xarxes adoptin l'estructura més adequada.

L'emergència dels mitjans socials ha portat moltes empreses a adoptar-los com a canals de màrqueting. Però aquests mitjans són prou nous perquè molts especialistes de màrqueting encara es preguntin com planificar una estratègia de màrqueting de mitjans socials efectiva, realment orientada a implicar els clients potencials. En aquest article s'explica com donar forma a aquesta classe d'estratègies de màrqueting digital. És per això que es mostren els conceptes i passos clau que s'han de considerar en el procés de planificació d'aquestes estratègies i com mesurar-ne immediatament l'impacte.

El professor de la UOC Albert Sangrà està considerat un dels experts internacionals més destacats en el camp de l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació en l’àmbit de l’educació i la formació. En aquesta entrevista reflexiona sobre els aspectes clau de l’e-learning, com són la seva base conceptual, les seves modalitats o la seva influència en les universitats presencials tradicionals. Albert Sangrà aborda també qüestions d’ actualitat en aquest àmbit com el desenvolupament dels Massive Open Online Course (MOOC), el treball i l’avaluació de les competències en entorns virtuals i l’aplicació de l’e-learning en l’empresa, així com la col•laboració entre empresa i universitat. La principal conclusió de l’entrevista és que les institucions, universitàries o no, que apostin per l’e-learning, ho han de fer estratègicament. Així mateix, han d’entendre que l’e-learning va més enllà dels desenvolupament de continguts i que per tant requereix una metodologia docent específica planificada a llarg termini. A més, considera que, en aquest entorn, empeses i universitat estan condemnades a entendre’s, tot i que en els darrers temps s’hagin distanciat.

Aquest article analitza el paper que té la formació virtual en l’assoliment de les noves condicions d’ocupabilitat que demanda la irrupció del treball en xarxa i de l’economia i la societat del coneixement. Sota el marc analític del canvi tecnològic esbiaixador d’habilitats i a partir dels resultats de tres investigacions empíriques, l’anàlisi obté quatre conclusions principals. Primera, la formació virtual per a l’ocupabilitat no té encara prou força per a trencar amb la divisòria de la formació, és a dir, que es formen els formats i amb més competències digitals. Segona, la formació virtual es revela com un instrument de qualitat per a la millora de l’ocupabilitat dels treballadors, en especial, en les seves dimensions de competències adquirides i de satisfacció amb el disseny pedagògic, però menys amb l’aplicabilitat de la formació. Tercera, la gran majoria d’empreses, les que no presenten canvi estructural, determina un problema de sobreeducació relativa, és a dir, que no es compleix l’associació entre un major nivell formatiu i un major salari. I, quarta, encara que la formació virtual ha realitzat avenços notables com a instrument de millora d’ocupabilitat, a l’actualitat presenta dos importants punts febles: 1) la necessitat d’arribar a col·lectius de treballadors molt més amplis; i 2) la necessitat de potenciar la formació virtual com una palanca de canvi estructural (complementarietat amb el canvi organitzatiu i els usos TIC) a les empreses.

Aquest article es basa en un estudi realitzat a partir d’enquestes a estudiants, graduats i empresaris sobre la vigència, una dècada després, de les competències transversals incloses en els documents que van servir de base per al disseny de les noves titulacions integrades en l’EEES. Es van realitzar entrevistes en profunditat a quatre directors generals d’empreses responsables de la selecció de personal vinculades a l’àrea d’administració i direcció d’empreses. Una de les principals conclusions obtingudes és que hi ha consens absolut a considerar l’avaluació de competències transversals com l’eix dels processos de selecció. Alhora, els experts es posen d’acord a considerar la preponderància del treball en equip, seguit de les competències per a desenvolupar tasques en entorns internacionals. També mostren escepticisme davant el paper que exerceixen les universitats en el desenvolupament d’aquesta habilitat i finalment es mostren especialment receptius a la formació en línia, no només pels seus avantatges en termes d’accessibilitat i compatibilitat amb l’activitat professional, sinó perquè incorpora el desenvolupament d’habilitats com l’autonomia, la capacitat d’anàlisi crítica de la informació, d’organització del treball i de gestió del temps, totes elles vitals en els temps que corren.

La iniciativa emprenedora ha estat en els últims anys en l’agenda política de molts països, ja que es considera un dels principals motors per fomentar, entre altres, la innovació, la competitivitat i la creació d’ocupació. En aquest sentit, tant les institucions públiques com privades ofereixen programes formatius per augmentar la iniciativa emprenedora, tant de la població en general com programes específics per a la població emprenedora. En aquest article fem una breu revisió de l’estat actual de la formació emprenedora, fent especial èmfasi a la situació d’Espanya i amb relació a Europa. Així, doncs, a partir de fonts secundàries, presentem dades respecte el percentatge de formació en iniciativa emprenedora, el tipus de formació i els nivells en què es fa aquesta formació. A continuació, analitzem la situació concreta en l’àmbit universitari i el rol de l’educació a distància.

Els principals resultats són que la formació en emprenedoria està força estesa, tant en l’àmbit de la població en general com en la població emprenedora. D’altra banda, l’oferta formativa es troba repartida entre l’educació formal i la informal, amb força solapament entre ambdós sistemes. Respecte els nivells de formació, també hi ha solapament entre el nivell escolar i postescolar. Finalment, i pel que fa a la formació universitària, cal destacar l’heterogeneïtat d’aproximacions metodològiques i de continguts, que influeix en la baixa qualitat universitària percebuda i la concentració de l’oferta formativa en estudis d’economia i empresa i escoles de negoci.

Així, doncs, l’article conclou que cal fer un esforç a adaptar les metodologies a les competències que es volen assolir en els programes de formació, específicament en el nivell universitari, així com ampliar l’educació i formació en iniciativa emprenedora més enllà de les titulacions relacionades amb l’administració i gestió d’empreses. En aquest sentit, l’educació a distància pot facilitar d’una banda l’augment de la formació a altres col·lectius que fins ara no queden suficientment coberts i de l’altra contribuir a l’augment de la qualitat de la formació.

Els jocs de negocis, també anomenats simuladors de negocis o business games, són cada vegada més utilitzats en classes de tot el món. Aquest article presenta alguns conceptes relacionats amb el creixent ús de la gamificació a les aules i proposa una terminologia que ajudi a assegurar la seva difusió d'una manera clara. L'article es basa en els resultats d'una investigació que, de manera continuada, estudia l' impacte de l'ús dels simuladors de negocis a les competències dels participants. Entre els principals avantatges que suposa la utilització dels jocs seriosos o serious games en un entorn docent, trobem la possibilitat d'estendre i aprofundir els coneixements adquirits pels participants a través de la resolució de problemes i la presa de decisions en temps real, sense afectar en les seves decisions cap element crític ni posar en risc recursos clau, així com donar més confiança als participants per prendre decisions crítiques en el futur. En els propers anys, assistirem a una extensió del procés de gamificació i de l'ús de simuladors en entorns docents.

Existeix un ampli consens en què un dels elements clau per garantir un bon procés d’aprenentatge en un context universitari no presencial és l'existència de processos que pautin i dirigeixin l'aprenentatge, i que permetin als estudiants avaluar periòdicament el seu grau d’assoliment dels coneixement. Una estratègia habitual per facilitar aquesta pauta és l'ús del feeback entre l'estudiant i el professor. Però en entorns amb grups d’estudiants molt grans, la realització d’aquest feedback pot convertir-se en una feina massa laboriosa i no sostenible.

En aquest article presentem els resultats de tres projectes pilot centrats en el context del grau d’Administració i Direcció d’Empreses (ADE) de la UOC, on hem explorat diverses eines TIC (àudio, vídeo i captures de pantalla) i diverses estratègies per a realitzar el feedback amb l'objectiu de fer-lo sostenible en grups grans i millorar l'eficàcia i eficiència del procés de regulació dels aprenentatges.