Aquest article analitza l’impacte de la doble transició ecològica i digital en la demanda de competències laborals, així com, les transformacions necessàries en els sistemes educatius per abordar aquests canvis de manera efectiva i equitativa. La reconfiguració dels processos productius genera una creixent necessitat de competències digitals, verdes i transversals. La digitalització impulsa la demanda d’habilitats tecnològiques avançades, com ara la programació, la gestió de dades i la intel·ligència artificial. Paral·lelament, la transició ecològica exigeix coneixements en energies renovables, economia circular, eficiència energètica i gestió ambiental. Ambdues transformacions també accentuen la importància de competències toves, com la capacitat d’adaptació, la resolució de problemes i la gestió del canvi.

A Catalunya i Espanya, l’evolució del mercat laboral subratlla la necessitat d’una formació transdisciplinària i contínua que integri aquestes noves exigències. Per afrontar aquests reptes, calen estratègies formatives innovadores, metodologies d’aprenentatge actiu i una col·laboració estreta entre empreses, institucions educatives i administracions públiques. Finalment, garantir una transició inclusiva és essencial per a evitar desigualtats i assegurar que els beneficis socials, econòmics i ambientals es distribueixin equitativament. L’èxit d’aquesta doble transició dependrà de la capacitat d’adaptació dels sistemes educatius i de la seva connexió amb les necessitats del mercat laboral.

La gestió algorítmica planteja riscos significatius en l’àmbit laboral. D’una banda, facilita la discriminació en basar-se en patrons poc transparents. Això dificulta que les «víctimes» puguin detectar i provar el tracte desigual. D’altra banda, incrementa la intensitat de la feina i redueix l’autonomia, fet que repercuteix negativament en la salut física i mental del personal. Alhora, la capacitat de recopilar i processar dades de manera massiva atorga a l’empresa un control exhaustiu. Així, el poder de negociació de les persones treballadores disminueix en dificultar la seua participació en la distribució dels increments de productivitat. La tecnologia, a més, s’utilitza de manera ofensiva per vigilar i pressionar a la baixa els salaris. Amb algoritmes cada cop més avançats, és possible predir i coartar l’aparició de líders sindicals o de reclamacions col·lectives. Aquest fenomen s’intensifica amb l’externalització productiva, atès que les empreses principals mantenen un control estricte a través de plataformes tecnològiques, però eludeixen responsabilitats legals. Per afrontar aquests reptes, el text proposa l’obligació de negociar i acordar amb els representants de les persones treballadores, així com la implementació d’auditories recurrents dels algoritmes com a forma de protegir la dignitat i els drets laborals.

En un món cada cop més conscient de la importància de la sostenibilitat, la transparència en les pràctiques empresarials ha esdevingut una prioritat. Com a resposta a aquesta demanda, la Unió Europea va emetre el desembre de 2022 la Directiva d’informació sobre sostenibilitat corporativa (Corporate Sustainability Reporting Directive, CSRD, per les seves sigles en anglès), la qual introdueix requisits més estrictes per a la presentació de l’informe de sostenibilitat. Aquesta normativa redefineix la manera com les empreses han de reportar els seus impactes, riscos i oportunitats en matèria ambiental, social i de governança (Environmental, Social, and Governance, ESG), i fomenta més transparència i alineació amb els marcs reguladors internacionals, per tal de permetre que inversors, reguladors i altres grups d’interès puguin prendre decisions informades sobre el nivell de sostenibilitat d’una organització. L’article analitza la Directiva CSRD, i en destaca els beneficis i obligacions principals per a les empreses en l’elaboració dels informes de sostenibilitat. També examina el possible impacte de la proposta de Directiva òmnibus I de la UE, presentada el febrer de 2025, i el seu impacte en la implementació i abast de la CSRD.

S’explora l’impacte de la intel·ligència artificial (IA) al mercat laboral, destacant les seves implicacions disruptives i les oportunitats que pot generar. És una tecnologia avançada, capaç d’automatitzar tasques tant rutinàries com no rutinàries, que ja està transformant activitats com ara el reconeixement d’imatges, la gestió de sistemes complexos i el processament del llenguatge. A banda dels efectes de polarització i increment de la desigualtat salarial induïts per l’automatització digital, la IA pot posar en risc també llocs altament qualificats, ja que pot substituir tasques com ara el raonament deductiu o l’organització d’informació. Però tot i que l’automatització reduirà la demanda de treball humà, també crearà noves ocupacions basades en habilitats emergents. L’aplicació de la IA també pot complementar el treball humà, millorant la qualitat dels resultats i ampliant les habilitats laborals. Aquesta oportunitat de desenvolupar complementarietats redefinirà les tasques i obrirà noves oportunitats laborals. No obstant això, els beneficis de la IA no es distribuiran equitativament, augmentant el risc d’exclusió dels grups vulnerables. Per mitigar aquests efectes, calen polítiques inclusives i actives que fomentin l’adaptació tecnològica i redueixin les desigualtats socials, per tal que la IA esdevingui realment una eina potenciadora de l’expertesa humana.

Les transicions digital i ecològica són processos interconnectats que generen tant oportunitats d’integració com desafiaments reguladors. En l’àmbit europeu i espanyol, les polítiques busquen articular totes dues transformacions, malgrat que persisteixen dificultats en termes de regulació i gestió de recursos. Aquest estudi analitza les iniciatives i marcs normatius impulsats per la Unió Europea i Espanya per a abordar aquests reptes i promoure un desenvolupament més equilibrat i sostenible.

Aquest article analitza la importància de dissenyar i implementar estratègies de diversitat, equitat i inclusió (DEI) basades en principis de sostenibilitat per fer front als nous entorns de treball en els quals la transformació digital té un gran impacte. Sobre la base de l’estudi de diversos casos d’èxit, s’identifiquen aspectes clau que han d’estar presents en aquestes estratègies, assenyalant la rellevància d’articular accions orientades a la veritable inclusió de les persones, que siguin sostenibles alhora que aprofiten les oportunitats derivades de la digitalització. Malgrat que les conclusions apunten al fet que s’han aconseguit avenços significatius en aquest àmbit, la realitat empresarial encara presenta marge de millora per continuar treballant a garantir que totes les persones siguin valorades i representades en els seus entorns de treball.

En els darrers anys, l’interès per la intel·ligència artificial (IA) ha crescut substancialment. La disponibilitat de grans volums de dades, els avenços en la capacitat de càlcul i la invenció de nous mètodes i algorismes han fet possible entrenar models més precisos i fiables que poden aplicar-se amb èxit en contextos reals. Aquest interès creixent s’ha disparat encara més amb l’aparició de nous mètodes d’IA generativa (IAG), capaços de sintetitzar text, imatges, vídeo, àudio o codi a partir de les indicacions dels usuaris. La popularitat de la IAG, juntament amb l’aparició de noves versions cada cop més sofisticades que requereixen més recursos per a la seva creació i execució, ha obert el debat sobre la seva escalabilitat a llarg termini. En aquest article analitzarem la IAG des del punt de vista de la sostenibilitat, considerant l’impacte actual i les previsions de futur, tot identificant les tendències i tecnologies més prometedores per fer la IAG més sostenible a llarg termini.

Aquest article aborda la doble transició –digital i ecològica– com un desafiament central per a repensar el model de desenvolupament econòmic al segle XXI. S’argumenta que el creixement econòmic basat en l’expansió quantitativa genera profundes crisis ambientals i desigualtats socials, cosa que fa imprescindible un canvi de paradigma vers un creixement qualitatiu. En aquest marc, es proposa reconciliar la digitalització amb la sostenibilitat i orientar la transformació tecnològica vers la millora de la qualitat de vida en lloc de la mera acumulació de riquesa. A partir d´una revisió crítica dels impactes de la digitalització i de les limitacions dels enfocaments convencionals de mesurament del desenvolupament, s´exploren alternatives per integrar justícia social, límits ecològics i progrés tecnològic. L’article contribueix al debat sobre com articular un model econòmic que respongui als reptes contemporanis sense reproduir les dinàmiques extractivistes del creixement tradicional.

La productivitat ha anat desaccelerant en les economies avançades durant diverses dècades, i els increments potencials de productivitat actuals es troben entre els més baixos observats en més d’un segle, a excepció d’en temps de guerra. A aquesta desacceleració general s’afegeix una caiguda a Europa en comparació amb els Estats Units, que es va intensificar després de la pandèmia. Amb els inicis d’una massiva propagació de la intel·ligència artificial (IA), els seus efectes sobre la productivitat augmenten les esperances d’una nova revolució industrial, malgrat que les estimacions macroeconòmiques actuals semblen decebedores.

La recent desacceleració és el resultat de factors duradors però transitoris vinculats a la crisi financera i al retard en el desplegament de noves tecnologies. No obstant això, especialment en el context del xoc entre la crisi de la COVID-19 i l’augment dels preus de l’energia, no es pot aconseguir una recuperació de la productivitat sense polítiques que facilitin la reassignació de factors de producció, l’adopció efectiva de tecnologies relacionades amb la IA i la transició energètica. Una reforma de les institucions europees sembla essencial per animar les empreses a assumir més riscos i assolir mesures crítiques, especialment en el sector digital.

Si la productivitat no s’accelera en la pròxima dècada, es plantejaran grans dificultats per finançar grans reptes com la transició climàtica, l’envelliment de la població i el despalanquejament. Llavors serà difícil respondre a les expectatives de guanys de poder adquisitiu, de les quals els guanys de productivitat continuen sent l’única font de finançament sostenible a mitjà termini.

Aquest estudi proposa una metodologia per a la quantificació del flux de coneixement en empreses manufactureres espanyoles, utilitzant dades de l’Enquesta sobre estratègies empresarials (ESEE). Es desenvolupa un índex compost basat en un model d'equacions estructurals (SEM) amb variables latents, eliminant l'arbitrarietat en la ponderació de les dimensions. L'anàlisi inclou set dimensions clau relacionades amb innovació, R+D, organització del treball i internet. Els resultats mostren que les dimensions associades a la R+D tenen un major impacte en el flux de coneixement i, en última instància, en la productivitat empresarial. La combinació de la inversió en recerca i desenvolupament (R+D) i l'adopció de nous mètodes organitzatius en l'entorn laboral presenta una relació positiva i estadísticament significativa amb l'augment de la productivitat. Aquestes troballes recolzen la necessitat que les empreses adoptin estratègies que integrin tant el desenvolupament tecnològic com la innovació organitzativa. En aquest context, l'índex de flux de coneixement reforça la rellevància de totes dues dimensions. Aquest enfocament ofereix una eina estadísticament vàlida per a avaluar la competitivitat empresarial i subratlla la importància d'integrar tecnologia i innovació organitzativa en les estratègies corporatives.