Els individus, com a éssers egoistes, tenen incentius a no complir de manera voluntària amb el pagament d’impostos. Aquesta baixa predisposició difereix entre països o, dins d’un país, entre individus. Atesos els costos socials que comporta l’incompliment fiscal, trobar mecanismes que puguin millorar aquesta predisposició, això és, que, sense la necessitat de mecanismes coercitius, millorin la «moral impositiva» és un aspecte clau per a l’efectivitat, eficiència i equitat del nostre sistema fiscal. En aquest article, es discuteixen aquestes qüestions i es proposen diversos mecanismes per fomentar la moral impositiva, el nivell de la qual no necessàriament queda ben reflectit en les enquestes que s’acostumen a fer sobre aquest tema.

Les dones han estat invisibles per a la medicina perquè han estat absents de l’objecte de la recerca biomèdica fins al segle XX. Fins a l’última dècada del segle XX, la salut de la dona s’havia estudiat i avaluat només en relació amb la salut reproductiva i al voltant de l’embaràs i el part. No va ser fins als anys noranta quan es va començar a incloure la dona en alguns estudis científics, però sense considerar les seves condicions de vida i treball, i la càrrega psicosocial, claus en la salut. És important destacar que les dones són bioacumuladores de substàncies tòxiques que afecten la seva salut, la dels seus descendents i la dels fills d’aquests, tres generacions en total.

En la recerca constant d’una vida més plena i satisfactòria, l’ésser humà ha descobert que un dels camins més efectius és mitjançant la vida en comunitat. La vida en comunitat és molt més que simplement habitar un mateix espai físic. Implica un compromís compartit cap al benestar col·lectiu, en què cada individu troba no només suport emocional, sinó també oportunitats per créixer i desenvolupar-se plenament. En aquest article, explorarem com la interacció social, la col·laboració i el sentit de pertinença a un grup poden influir de manera significativa en la nostra qualitat de vida i felicitat, i centrarem la nostra atenció en un model particular: el cohousing.

A partir del que aporta la psicologia positiva, l’autora considera que el benestar personal és una combinació entre el cultiu positiu i responsable dels pensaments, emocions i accions propis, de les relacions que mantenim amb les altres persones i el sentit que li donem a la nostra existència pròpia.

L’article proporciona la comprensió de tots aquests àmbits i com contribueixen a l’estat general de benestar personal, des del convenciment que la responsabilitat d’aquest benestar és una decisió personal i ens correspon a cadascun de nosaltres adonar-nos de la seva importància.

Encara que la hisenda pública, entesa com una organització de l’activitat financera del sector públic, en el seu doble vessant d’ingressos i despeses, es pot considerar tan antiga com els primers estats organitzats, inicialment, s’havia orientat al desenvolupament i finançament d’activitats relatives a la seguretat exterior, a l’ordre intern, al sistema de justícia i a les despeses relatives al manteniment de la prefectura de l’estat.

Es va haver d’esperar a la fi del segle XIX, i amb més precisió, a l’etapa entre les dues guerres mundials (fonamentalment al final de l’última) perquè aparegués el Welfare State, l’estat del benestar, tal com el coneixem en els nostres dies. La intervenció estatal ha estat especialment rellevant en: les pensions i transferències públiques; els serveis públics en sanitat; l’educació i altres qüestions socials; les normes de protecció de treballadors; els consumidors i ciutadans en general; i les polítiques orientades a incentivar la creació i l’accés a l’ocupació, tant pública com privada.

No obstant això, l’evolució del sector públic necessària per mantenir l’estat del benestar ha mostrat una tendència molt marcada orientada al creixement, que no ha estat acompanyada de la millora, quantitativa i qualitativa dels béns i serveis públics oferts. Al llarg de les últimes dècades, l’estudi d’aquestes qüestions ha permès identificar una sèrie de variables, pròpies del funcionament del mateix sistema democràtic i de la burocràcia, que n’expliquen el creixement poc eficient, i que cal identificar i corregir per obtenir un estat del benestar just i eficient.

Aquest document analitza la sostenibilitat del sistema de pensions a Espanya en el marc de l’estat del benestar. Es destaca que les pensions són fonamentals per proporcionar seguretat econòmica i reduir la pobresa entre la població jubilada. Malgrat això, s’alerta sobre la manca de recursos per afrontar les obligacions de pensions a llarg termini, amb l’envelliment de la població i altres factors demogràfics com a principals desafiaments.

Es subratlla que les tensions financeres del sistema de pensions espanyol són evidents, amb un augment constant de persones jubilades i de la despesa en pensions al llarg del temps, mentre que les afiliacions a la Seguretat Social tenen un comportament més volàtil.

Es posa de manifest la relació directa entre els canvis demogràfics, com l’envelliment de la població, la baixa taxa de fecunditat i la precarietat del sistema de pensions. S’apunta que les projeccions demogràfiques indiquen una proporció més gran de persones dependents respecte als contribuents actius, de manera que posa en qüestió la capacitat del sistema per mantenir beneficis adequats.

Per abordar aquests desafiaments, es proposa repensar l’estat del benestar i adoptar polítiques públiques sostenibles que promoguin una distribució equitativa dels recursos. Es destaca la importància d’incrementar l’edat de jubilació, allargar la vida laboral i vincular les pensions a l’esperança de vida.

El sistema d’educació espanyol, com el d’altres països, separa l’alumnat en dos tipus d’escoles: les públiques i les privades (concertades o no). A les escoles privades accedeixen, majoritàriament, els descendents de les famílies amb més recursos. Aquest article explica com aquest sistema dual és generador i reproductor de desigualtats; valora les possibilitats de substituir aquest model per un de completament públic; i discuteix propostes alternatives: modificacions fiscals, el xec escolar i la introducció de mesures de discriminació positiva com a mètode de compensació social, en forma de reserva de places de treball en les empreses privades i en les administracions públiques per a les persones formades en institucions públiques.

En aquest article s’examina críticament l’adequació del producte intern brut (PIB) com a indicador exclusiu del benestar econòmic i social, i es proposa la necessitat d’integrar enfocaments més holístics en l’avaluació del progrés. S’argumenta que, si bé el PIB reflecteix la capacitat econòmica d’una nació, no aborda aspectes fonamentals com els impactes ambientals, els drets humans i les variables culturals. S’esmenta l’adopció de la felicitat nacional bruta (FNB) per països com Bhutan i Myanmar com un enfocament pioner que avalua la qualitat de vida des de perspectives holístiques i psicològiques, i es distingeix significativament del PIB tradicional. A més, es discuteix l’índex de desenvolupament humà (IDH) com un indicador més inclusiu, que incorpora dimensions com l’esperança de vida, l’educació i el nivell d’ingressos, i proporciona així una mètrica més integral del progrés humà. Aquest enfocament contrasta amb les limitacions del PIB en oferir un panorama més complet del desenvolupament humà. Per tant, l’article advoca per un nou paradigma econòmic que transcendeixi l’enfocament tradicional del PIB i busqui una comprensió més exhaustiva i sostenible del benestar humà, i s’adapta als desafiaments i oportunitats del segle XXI.

La revista Oikonomics que editen els Estudis d'Economia i Empresa de la UOC arriba als deu anys. Per aquest motiu es publica en aquesta edició una infografia que recull les dades més destacades sobre l'impacte i visibilitat de la revista en aquest període, així com informació sobre l'orientació temàtica del contingut dels seus articles.